Marc Guitart: "Nedaré 32 quilòmetres pensant a no fallar a Sant Joan de Déu"

La malaltia greu d’un fill et desallotja del món. No importa res més que la curació. I si es cura, tornes a la quotidianitat sent un altre, més essencial i potser més generós. Marc Guitart (Barcelona, 1976), empresari del sector biomèdic, ho ha viscut i es llançarà al mar el 13 de juliol per cobrir els 32 quilòmetres que separen Roses de Cadaqués amb l’impuls dels seus braços i de revertir el quel’Hospital Sant Joan de Déu va fer per salvar la seva filla Roser.

–Jo treballava a la multinacional Johnson & Johnson i tenia dos fills, el Xavi i la Roser, de 5 i 3 anys, que vivien amb la seva mare després d’un divorci dolorós, que va evolucionar en una bona amistat. El 9 de juny del 2014 vaig anar a Roses a passar un dia de platja amb els nens i, al cap de poques hores de tornar, la meva exdona em va trucar per dir-me que a la Roser li havia sortit un bony a la panxa.

–[...]

–Tenia un tumor de 10 centímetres al fetge, que en mesurava 12. A Sant Joan de Déu, on li van fer la biòpsia, van començar amb la químio. La van aturar als dos mesos perquè la nena s’estava quedant sorda. No obstant, el carcinoma s’havia reduït en un 80% i la va poder intervenir el cirurgià Josep Fuster, que va operarÉric Abidal. 

–La seva filla ho va superar. ¿I vostè?

–Durant la malaltia de la Roser vaig haver de deixar la multinacional. Va començar una evolució que, dos anys i mig després, continuo notant.

–Notant i... nedant.

–Jo sempre havia nedat, però una companya de l’IESE em va animar a provar de fer-ho en mar obert. Vaig començar fent un recorregut que havia fet de nen amb la barqueta del meu pare: els 4,5 quilòmetres que separen la platja de l’Almadrava de Roses. Em va servir d’entrenament per a la Radikal de Calella, de 7 quilòmetres. Després en vaig fer 9, i 12, i l’estiu passat em vaig atrevir amb la mitja marató –21 quilòmetres–, acompanyat amb amics en caiac. 

 

–Aquest estiu el repte no serà només esportiu.

–El desembre passat em vaig plantejar nedar per recaptar fons per alSant Joan de Déu Pediatric Cancer Center. No només per la Roser, sinó també per la resta de nens als quals no poso cara, però que hi són, lluitant.

–I ha causat un efecte ‘bola de neu’.

–Em vaig proposar reunir 3.200 euros –100 per quilòmetre nedant–. Al març ho vaig comunicar als meus amics i durant el sopar del 25è aniversari de La Salle –la meva escola–, es va desencadenar una resposta increïble. Sense promoció, ja portem 3.400 euros que han anat directes a l’hospital. Començo a creure que en podrem reunir 10.000.

–Cadaqués s’hi ha abocat, ¿no?

–Ja ho crec. El cap d’un amic meu, que té casa a Cadaqués, va donar mil euros directament i n’està muntant una de grossa al poble. S’ha creat un passaport –400 unitats a 10 euros cada una–, al qual s’han adherit establiments del municipi que ofereixen productes de manera altruista. A través del web de Tramuntana Republik, es venen samarretes. Fins i tot m’han regalat el vestit de neoprè (a la foto). M’he adonat que si confies cegament, reps molt.

–Miri que si li dona una rampa... Quina responsabilitat. 

–Molta. L’ajuntament de Roses ens cedeix dos caiacs i una zòdiac. El 13 de juliol, a les 7 del matí, començaré a nedar. Primer, fins al cap de Creus. Faré una parada a Cadaqués de mitja horeta, per baixar a la cala Jóncols, passar pel punt crític del cap de Norfeu, potser cala Montjoi, l’Almadrava i Roses. M’agradaria que en els últims 500 metres s’unissin els meus fills, la Roser sobre la meva esquena.

–32 quilòmetres. ¿Físicament matador?

–L’any passat vaig tenir un punt de crisi cap als 14 quilòmetres. Vaig sentir fatiga, ganes de vomitar, marejos. Sé que, malgrat portar un protocol d’alimentació i entrenar una hora i mitja cada dia, tindré un d’aquests moments. Convido a tots a nedar un tram amb mi.

–¿Imagina que tindrà al cap mentre nadi?

–No fallar. L’hospital, els que em recolzen, la meva filla, els nens de la vuitena planta que continuen lluitant. 

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

–¿I què diu la Roser de tot això?

–Crec que ho valora. I si no, ho farà en el futur. És un intent de transmetre valors, de dir-li: “Sempre endavant”.