Sally Fenaux: «Per fi reconec i puc celebrar la meva africanitat»

Nascuda a Madrid, de mare equatoguineana i pare flamenc, amb passaport belga i domicili a Barcelona, la cineasta Sally Fenaux Barleycorn (Madrid, 1986) és una veu que reivindica els valors de la comunitat africana, que avui celebra el Dia de l’Àfrica. La jornada proposa diversos actes a Barcelona: la sessió de cine, música i gastronomia que el Festival Internacional de Cinemes Africans de Barcelona organitza a partir de les 19.30 hores a la plaça Joan Pelegrí i la Trobada Black Barcelona que ocuparà el Convent dels Àngels tot el cap de setmana.

¿Què és l’Àfrica per a vostè?

L’Àfrica és, primer, la meva mare, en el sentit de la persona que m’ha donat la vida però també perquè per a mi la cultura africana té alguna cosa colpidora i molt maternal, de cuidar, de recolzar, de comunitat. És curiós... avui és el seu aniversari. Mai l’havia relacionat amb el Dia de l’Àfrica. Per ser sincera, no li havia parat atenció fins ara.

La seva mare és de Guinea Equatorial.

Sí, però en realitat el que et defineix com a africà no és el país sinó la teva ètnia. La meva mare d’una banda és krio-fernandina i per una altra ioruba i igbo. Jo vaig néixer a Madrid i quan tenia 8 anys la meva mare va tornar a Malabo. Vaig créixer amb el meu pare, que és belga.

¿Quan es desperta la seva consciència africana?

Quan vaig a teràpia per primera vegada i em pregunten: “¿Què saps de la teva mare?”. No en sabia res. Tinc la pell molt clara i no he tingut experiències de racisme, almenys conscientment. Mai vaig pensar que tingués un problema amb la negritud, però anava a la platja amb protecció 50 i para-sol i durant la teràpia em vaig adonar que no era només per salut.

Estava esquivant una part de la seva identitat.

Tampoc he tingut amics negres fins als vint-i-pocs. Em feia por que veiessin que era mig africana falsa, que no en sabia res de la cultura. He hagut de fer l’esforç de voler saber i retrobar-me.

¿S’identifica amb el terme afrodescendent?

Sí, afrodescendent, afroeuropea, afro el que sigui. Poc abans de complir els 30 vaig viatjar a Guinea per primera vegada per entendre la meva mare i el seu context. No m’atreveixo a definir-me com a africana i no em vull apropiar de l’experiència africana d’altres persones que han nascut i s’han criat allà, però jo també vull poder celebrar la meva africanitat, perquè existeix.

La representació de l’Àfrica sempre és a través d’ulls blancs.

Reconec la meva africanitat i la celebro més enllà d’aquestes imatges pejoratives de pobresa i violència. Em molesta aquesta idea que el que és tradicional africà és endarrerit. A l’Àfrica les creences existeixen per sostenir la vida humana. Quan no tens res, el valor principal és l’ésser humà, el recolzament a l’altre, tota la resta pot desaparèixer d’un dia per l’altre. Aquest esperit de comunitat és molt present en el col·lectiu de manters i a mi això em sembla avançadíssim.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

La seva primera pel·lícula sobre l’Àfrica, el curt Unburied

Tracto el tema de les morts al Mediterrani, però no des de les dades, tipus documental, sinó des d’un punt de vista de la comunitat, des d’allò espiritual i emocional. Vull ensenyar quant de mal fa, però vull fer-ho a la meva manera. Els mestissos sabem com funciona el sistema aquí i també tenim l’experiència africana. Tenim la voluntat de no callar, ningú pot parlar per nosaltres. Ja no.