Eladio Herranz: "No sé si seria més feliç si no anés en cadira de rodes"

Un accident de moto que va patir als 19 anys va marcar un abans i un després en la vida d’Eladio Herranz (Badalona, 45 anys). Tetraplègic i obligat a desplaçar-se des d’aleshores en cadira de rodes, Herranz, psicòleg, actor i dramaturg, acaba d’editar pel seu compte un llibre que ha tardat 25 anys a acabar (‘El tercer día:Caminando sobre ruedas’), en què relata la seva experiència en tres actes: el primer any després de l’accident, els cinc que van seguir després de deixar l’hospital i una tercera part dedicada al present. La idea d’escriure el va assaltar quan encara estava estès al llit, immòbil.

–¿Com va ser? ¿Per què va pensar que havia d’escriure d’això?

–La primera vegada que ho vaig pensar va ser poc després de tenir l’accident. Un company de l’escola va venir a visitar-me i em va dir que no entenia com aconseguia mantenir l’ànim estant com estava.

–¿Què li va dir vostè?

–Li vaig dir que si pogués passar pel que jo estava passant sense passar pel que jo estava passant... Que llavors ho entendria.

–¿És a dir?

–És a dir, sentir i pensar com jo, però sense haver passat pel que jo havia passat.

–Digui’m, ¿el va escriure per als altres, per a vostè...? ¿Una mica de les dues coses?

–En part per a mi, perquè quan vaig començar a millorar em vaig adonar que començava a oblidar coses. Volia recordar com ho havia passat de malament per valorar com de bé estava després. Però, sobretot, per als altres. Tant per a les persones que comencen, els que fa poc que són lesionats medul·lars, com per al públic en general, la gent amb curiositat.

–¿Diria que és un llibre per fer pedagogia?

–Sí, és un dels motius del llibre; bàsicament perquè hi ha molts estereotips sobre la cadira de rodes i la gent tendeix a ficar la pota. Sense intenció. Per ignorància, no per maldat.

–¿Per exemple?

–No sé: que entris el primer amb un grup d’amics al restaurant i que el cambrer s’adreci als altres i digui: "Escolteu, us he posat en aquella taula; a ell el posarem al passadís". O les zones adaptades dels cines.

–¿Per què? ¿Com són?

–Darrere de la columna. M’ha passat. O les places de pàrquing: he sentit dir que ens guarden moltes places.

–¿No està normalitzat el tema?

–No del tot. De vegades la gent no sap relacionar-se amb una persona que va en cadira de rodes. Hi ha cadires de rodes que no es veuen. Ningú ho sap fer absolutament tot.

–¿Com el va afectar saber que aniria en cadira de rodes?

–Miri, no me n’alegro, evidentment; és una merda anar en cadira de rodes, però no sé si seria més feliç si no anés en cadira de rodes. No he deixat que això m’amargui la vida.

–¿Va tardar 25 anys a acabar el llibre?

–Doncs, sí. La novetat del llibre no és que l’hagi escrit, ¡és que l’hagi acabat! Vaig estar un any a l’hospital i tot just sortir, com que tenia més temps, vaig començar a escriure. Però, a mesura que em trobava millor, escrivia menys.

–Vaig veure que el llibre inclou una part de diari. ¿Estem parlant del mateix o...?

–La veritat és que el diari al principi no tenia res a veure amb el llibre. Eran dues coses diferents. Vaig començar a escriure el diari per exercitar els músculs de les mans i vaig deixar d’escriure’l la nit abans de començar a treballar a l’escola on treballo ara.

–¿I?

–I el vaig tornar a llegir al cap de 10 anys. Em va enganxar i vaig dir: "Això forma part del llibre".

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

–¿Per què 'El tercer día'?

–Doncs perquè la gent sempre diu que la vida són dos dies. Crec que amb això està tot dit.