Ferran Mascaró: «Qualsevol dificultat és sempre una escola»

Escollir i superar els estudis de Medicina, com havien fet abans les vuit generacions que el precedeixen, continuar l’especialització d’Oftalmologia de la saga familiar i respondre de manera brillant a les expectatives que pares i avis esperen, Ferran Mascaró (Barcelona, 1972) ha sabut fer-ho molt bé. En els seus avantpassats va tenir bons exemples de triomf professional. Però avui és un dels seus fills, el Josep, que ara té 11 anys, el gran mestre de la seva vida. Va arribar al món amb símptomes que van donar lloc al diagnòstic de l’espectre autista. Amb ell aprèn diàriament a difuminar expectatives i centrar-se en l’avui i en cada petita victòria, tan simple, com sortir a córrer, pare i fill, connectant les seves energies amb les ganes de repetir l’experiència, una vegada i una altra.

¿Com descriu el comportament, l’actitud que més defineix el seu fill Josep?

El Josep és un insubmís de l’educació. Quan detecta que estàs sent invasiu es tanca en banda. I és un escapista, sempre vol escapar-se de tot per no sentir-se controlat. A la platja, s’escapa per beure aigua del mar, per provar de menjar-se una pedra, fins i tot per robar-li les patates fregides a algú. Sempre, comportaments antisocials.

Sense que la gent conegui el context del seu trastorn, ha de ser incòmode de vegades.

Sí, de vegades et canses de donar explicacions sobre el que li passa, perquè la gent sigui comprensiva. Per això és tan important fer visible aquesta circumstància. I és, en part, el que ha propiciat que la meva dona –Gemma Vilanova– estigui preparant un llibre, amb enfocament divertit, fresc i amè, però amb l’objectiu principal de fer visible a la societat el dia a dia convivint amb un trastorn de l’espectre autista. A partir de la nostra realitat quotidiana i anècdotes que ens passen a casa, fer-ho públic.

Vostè ja ho fa des de fa temps a través del ‘hashtag’ #josepvalent

Ho faig pensant especialment en altres pares que viuen circumstàncies similars. No és fàcil trobar activitats en què poder interactuar amb els qui conviuen amb l’autisme. La satisfacció que jo vaig sentir la primera vegada que em vaig posar a córrer al seu costat no l’oblidaré mai. I la continuo sentint cada vegada que sortim a córrer.

¿Com va tenir lloc aquesta primera carrera junts?

Èrem a la platja un diumenge, a l’estiu del 2016, a Tamariu. Jo, cansat de perseguir-lo sempre, aquell dia, a la que es va escapar, en lloc de perseguir-lo per agafar-lo i portar-lo a la tovallola, em vaig posar a córrer al seu costat. Vam recórrer cinc quilòmetres del camí de Ronda cap a Cala Pedrosa –foto–. I descalços. Vaig tornar entusiasmat, i la següent vegada, vaig portar sabatilles i aigua.

¿Què el va satisfer més en realitat?

Va ser la primera vegada que no vaig tenir la sensació d’estar cuidant un nen malalt. I és una cosa que s’ha mantingut des d’aleshores. Quan sortim a córrer establim una sinergia molt positiva, en la qual jo sento que estic entrenant i ell ho viu com un joc. És el nostre repte setmanal, ens posem a prova els dos i fem el boig. Cada dimecres, el vaig a buscar a l’escola a les 16.15, i a les 17 sortim de casa. Pugem fins a la porta del temple del Tibidabo. Si el quiosc està obert, li compro un Calipo, ens fem una foto per a Instagram i baixem corrent d’una tirada. L’any passat ho vam fer 35 vegades.

Dins de la dificultat, pot veure-hi llum.

Qualsevol dificultat és una escola per a tothom. I és extrapolable a qualsevol malaltia o problema. Els metges en sabem molt, d’això. Ningú escolta tan bé com una persona cega. Però les malalties mentals són les grans oblidades en la nostra societat, moltes vegades amagades.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

Per això el seu afany a visibilitzar.

I ens encoratja fer-ho amb les nostres petites victòries de cada dia, simples, com el crit de ¡mama, mama! del nostre fill, alertant que l’aigua vessa la banyera.