Mingo Sarradell: «Un quilo de camamilla eren tres viatges en autos de xoc»

Els egipcis la van anomenar la flor del sol, i la utilitzaven per tractar la malària. Els grecs s’hi referien com a “petita poma”. Antiinflamatòria, desinfectant, decoloradora natural del cabell o útil cosmètic, la camamilla ha sigut sempre remei per a algú. Al poble de Linyola, a la comarca lleidatana del Pla d’Urgell, no hi ha casa on no es trobi un pot ple o un grapat de flors grogues i blanques a qualsevol racó. Mingo Sarradell va arribar a Linyola als cinc anys. Venia amb la seva família de Vilanova de Meià, el poble de la veïna comarca de la Noguera on havia nascut –1962–, mentre la seva mare complia destinació com a mestra. L’escola va tancar perquè hi havia molt pocs alumnes. N’eren set i, entre ells, quatre eren el Mingo i els seus germans.

Es van mudar llavors a Linyola.

Sí, fa 50 anys. La meva mare venia com a mestra a l’escola de Linyola. El meu pare era comerciant de blat de moro, ordi, patates...

A Linyola va descobrir la flor de camamilla.

Com gairebé tots els nens i nenes a Linyola, la collia per vendre-la. Dies abans de la festa major, m’aixecava a les cinc del matí, i a les sis ja era al camp, estava ple de flors. Ho vaig fer fins als 15 anys.

¿A qui la venia?

A senyores del poble que la posaven a assecar i la venien a herbolaris de Saragossa, Barcelona i Madrid. I en aquella època, a cada casa feien licor de camamilla i sempre hi havia camamilla per a remeis de tantes coses. Collíem al matí, després ens canviàvem per anar a l’escola, de 9 h a 12 h i de 15 h a 17 h i, al sortir, tornàvem al camp a recollir encara més.

¿Què utilitzaven per collir-la?

Alguns ho feien a mà, d’altres ens compràvem una màquina que valia 500 pessetes, per tallar més de cop. En dos o tres dies l’amortitzaves. Podíem recollir 20 kg al matí i 20 més a la tarda.

¿A quant la pagaven?

A quinze pessetes el quilo. En teníem per pujar tres vegades als autos de xoc de la fira. Cada viatge valia cinc pessetes.

¿No hi havia empreses que collissin camamilla a més gran escala?

Sí. Als anys 70, 80 i fins als 90, entre Linyola i Vallfogona de Balaguer, companyies alemanyes i angleses, com Hornimans, van plantar camamilla perquè la terra aquí ha donat sempre una camamilla de molta qualitat, molt dolça i pura, guarda el 25% del seu principi actiu. Quan havien passat la recol·lectora, anàvem a collir les flors que quedaven als marges del camp. A Alemanya també hi havia camamilla a totes les cases, i en feien pastilles, com les Juanolas.

¿Què el va portar a estudiar la flor tan a fons?

Com que trobava tan forts els licors de camamilla que tastava, als 15 anys vaig començar a buscar jo la meva pròpia fórmula de licor i el donava a tastar. Amb només 16 o 17 graus d’alcohol i combinat amb altres aromàtiques digestives, t’aixeques de la taula com si no haguessis menjat. Vaig buscar molta informació. Jo, que anava per a futbolista –va ser juvenil del Lleida al seu primer equip de 2a B–, i vaig acabar fent INEF, he estudiat tant la camamilla per interès i curiositat.

Però ara el seu licor fins i tot ja es ven.

L’atzar. Soc professor d’educació física, però ara porto l’aula d’acollida de l’IES Josep Vallverdú de les Borges Blanques. Acostumo a portar els alumnes a visitar empreses de l’entorn, i vam anar a l’obrador d’Elixirs de Ponent, a Almacelles. Allà vaig conèixer l’elaborador que va comprar la meva recepta.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

¿Linyola continua cultivant camamilla?

La del licor ve del parc de les Olors de Linyola, que és ecològica. El poble potencia cada vegada més la recuperació de cultius. I manté la seva Fira de la Camamilla –19 de maig– dins de la seva festa major.