Camino Villa: «Si alguna cosa t'emociona, és que és bona per a tu»

¿Quina edat tindrem quan siguem grans? Massa concreció per a una resposta tan relativa i incerta. La vida és un teixit d’experiències elàstic, però amb molt més gust a l’estirar, per l’experiència que impregna l’atreviment de viure les oportunitats que l’edat, si hi ha salut, sempre suma. Que els trens no deixen de passar ho expliquen vides com la de Camino Villa (Lleó, 1950). Quan la vida li va donar una segona oportunitat, al superar un problema de salut, Instagram estava allà per treure partit de tot el que ella sap de roba, textures, colors... A les seves mans, cada detall és un efectiu potenciador de l’ànim. El seu compte, caminovilla, ha conquerit 158.000 seguidors. Llueix i sent cada peça. El seu entusiasme a l’expressar-ho esborra qualsevol edat.

Diu a l’anunci del programa Imparables d’Aquarius, de recolzament a emprenedors sèniors –cocacola.es–, que l’edat no és una trava sinó aportació d’experiència i serenitat.

Sí, l’experiència, que són tots els teus coneixements, la teva motxilla; i la serenitat, que t’ajuda moltíssim a prendre decisions.

¿Com va desembarcar a Instagram?

En una conversa amb la parella del meu nebot, que per la seva feina coneix bé les xarxes socials, em va dir: jo faria de tu una marca, i ho faria a través d’Instagram.

¿I què va sentir personalment?

Jo no sabia què era Instagram, i tenia la sensació que a les xarxes s’exposava molt la teva vida, que hi havia gent molt rara i molt depredador, tot i que, sobretot ara, sé que també hi ha molta normalitat.

¿Va visualitzar el seu propi final a les xarxes?

Em vaig dir, si d'aquí un any no aconsegueixo contractes de feina, ho deixaré, perquè només exposar la meva imatge em resultava un cost molt alt. I abans de l’any vaig començar a rebre missatges privats per col·laborar. Instagram va començar a tenir la seva raó de ser. Em vaig convertir en ambaixadora de marques, però cada firma que represento fa una cosa en la qual crec i amb qla qual em sento molt reflectida. Busco qui hi ha darrere, qui ho crea. Soc molt exigent amb qui pas el meu temps.

¿Què admira de l’era actual en la moda?

Aquest moviment preciós que hi està havent per l’artesania, els articles fets a mà, peces com obres d’art, amb fibres naturals i condicions de respecte per a qui les fan. Soc defensora del poc i bo. “Si alguna cosa t’emociona, és que és bona per a tu” Aquesta és la premissa, arribar a descobrir amb què vibres, què t’enamora, perquè és el que reforçarà la teva personalitat, la teva autenticitat. La compra d’alguna cosa ha de ser des del terreny emocional, que connecti amb el teu interior.

¿On va néixer el seu interès per la moda?

El primer record que tinc és el meu amor al color. Jo no era llaminera de nena, però treia els bombons de l’embolcall per fer combinacions de color. Una amiga de la meva mare era modista i em fascinava entrar al seu taller i descobrir aquest món de teixits espectacular. Amb 15 anys triava molt a gust els teixits de la meva roba i acompanyava les meves amigues a la modista.

¿Es va formar en moda?

A Lleó no vaig poder estudiar disseny, vaig fer Informació i Turisme com a passaport al món exterior, però vaig acabar la carrera i em vaig casar. Només com a mare de tres fills i dona m’ofegava, i vaig obrir una botiga de roba multimarca amb la meva germana. El 85 ens vam traslladar a Madrid. Vaig conciliar la criança del meu tercer fill amb la meva feina per a la botiga Dafnis, i amb 42 anys vaig estudiar Art i Antiguitats. He sigut dissenyador de col·leccions i assessora de firmes, hauria pagat pel que feia, de la passió que sentia, fins que un repòs absolut em va obligar a deixar anar compromisos.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

¿Quina lliçó li deixa la seva etapa actual?

Que útil que és l’eina tecnològica, que necessària que és la humilitat per continuar aprenent i saber demanar ajuda i que a la vida hi ha espurnes fins al final.