Mitsuru Nagata: «El Japó és molt més que sushi i manga»

El lloc és el Japó; el temps, mitjans dels 80. A Mitsuru Nagata (Kyoto, 1979) els seus pares l’apunten a classes particulars de cal·ligrafia. Al Japó és una cosa habitual. Més tard, pel seu compte, Nagata s’aficiona a pintar amb la tècnica sumi-e, introduïda al seu dia per monjos budistes zen. Nagata va estudiar Sociologia, però avui dia és així com es guanya la vida: amb la cal·ligrafia i el dibuix. Rep encàrrecs, fa tallers i demostracions. La conversa té lloc al seu pis de Barcelona, pràcticament a l’ombra de la Sagrada Família.

Els seus pares segurament van veure que ho feia bé, ¿oi?

Bé, escriure bé és una part important de l’educació al Japó. Pensi que avui dia el currículum es continua fent a mà. Sempre ens han dit que la teva lletra expressa la teva personalitat. Per això, al Japó és molt important que escriguis bé.

La gent està més o menys familiaritzada amb la cal·ligrafia japonesa. Però, ¿el sumi-e? ¿Com el definiria?

El sumi-e és la pintura japonesa que es fa amb tinta de sutge. És monocromàtica; són dibuixos en blanc i negre. A mi m’agradava pintar des de petit i, com que feia cal·ligrafia, quan vaig començar a pintar sumi-e, ho feia amb els mateixos materials. Al final pots utilitzar els mateixos materials.

És el que he vist en els seus dibuixos. Que combina les dues coses.

Exacte, és el que faig. És la particularitat meva. Normalment pinto un sumi-e i després poso una frase o una paraula en cal·ligrafia japonesa. No és habitual, així que hi ha gent que es confon. Però s’ha de distingir.

–¿Quin tipus de frase?

–Per exemple: “Fora dels núvols hi ha un cel clar”. Sembla llarg, però es pot expressar amb quatre lletres kanjis.

–Aquests materials dels quals parla...

–Són uns materials específics. La tinta, el pinzell, el paper... Hi ha quatre coses bàsiques. La tinta, que es diu ‘sumi’; després hi ha el ‘suzuri’, que és la pedra on es desfà la tinta al contacte amb l’aigua. Els pinzells, que es diuen ‘fude’, fets amb pèls d’animal, i per descomptat el paper d’arròs.

–Digui’m, ¿per què aquesta i no una altra tècnica?

–Doncs, bé: al paper d’arròs no pots fer esbossos amb llapis i quan pintes de vegades surten coses que no esperaves. També és diferent la manera en què el paper d’arròs absorbeix la tinta; sempre canvia segons el paper i fa que dins del negre hi hagi moltíssims tons. En resum: trobo coses noves cada vegada.

–¿I per què creu que agrada aquí?

–Perquè és una cosa diferent. A la pintura sumi-e és important pintar però també no pintar. L’espai en blanc és igual d’important que l’espai que pintes. És un balanç de buit i pintura. És una cosa diferent. I, a part, la cultura japonesa aquí agrada molt.

Pel que he vist, té molts encàrrecs. ¿Li queda temps per pintar les seves coses?

Per sort tinc molts encàrrecs. Els meus treballs han viatjat més que jo mateix... Ja m’agradaria a mi haver viatjat tant com els meus dibuixos. Quan tinc temps lliure i creo alguna cosa, és una cosa en la línia japonesa: peixos koi, dracs, tigres, bambús, un samurai...

¿Es considera una espècie d’ambaixador de la cultura japonesa?

–Una mica, sí. M’agrada fer demostracions, perquè em permeten explicar aquestes coses. Hi ha gent que del Japó només coneix el sushi i el manga, però tenim moltes altres coses.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

–¿No s’ha plantejat fer classes?

–Ho faig, però, no, regularment. No és que no m’agradi, però per fer classes has d’estar ben preparat. De moment vull centrar-me més a crear coses que a fer classes, tot i que no ho descarto. Les vegades que ho he fet, a la gent li ha encantat.