Xavier Omella: "Tinc al cap uns 500 automòbils"

Xavier Omella (Barcelona, 1985) és venedor de cupons de l’ONCE, però en sap més de cotxes que el professor Locovitch. Amb prou feines els pot veure, però els analitza, en compara la qualitat-preu, n’emmagatzema les seves prestacions. Per això ha rebut una invitació per participar en l’Automobile Barcelona, el ‘dreamworld’ dels amants del motor, que el pròxim dissabte obre la seva edició del centenari. 

–¿És cec?

–Tinc un 10% de visió. És com si vostè portés ulleres, algú li posés un gomet al centre de cada vidre i es moguessin alhora que els ulls. Puc identificar coses grans i moure’m per espais que no siguin complicats.

–¿Quina és la causa?

–Als 6 anys veia amb dificultat la pissarra. Va ser el primer símptoma de la malaltia de Stargardt, una degeneració macular que es va agreujant fins que l’ull culmina el seu desenvolupament. Fins als 18 anys vaig poder llegir en fotocòpies ampliades i amb l’ajuda d’una lupa, i a la universitat –vaig estudiar Geografia– vaig comptar amb materials d’àudio facilitats per l’ONCE.

–No pot conduir.

–No.

–És xocant que li apassionin els cotxes. És com si un diabètic s’aficionés a la rebosteria.–Bona

comparació.

–¿Què percep quan té un cotxe davant?

–La silueta, la forma de les finestres i els fars, el tipus de maleter. A l’Automobile, m’acosto i, si puc, pujo al seient del pilot per analitzar l’ergonomia i la disposició del volant i dels botons, i provo les places del copilot i les posteriors.

–¿Es fixa en els sons?–Ara amb prou feines

n’emeten. A mi em fa gràcia el so agut dels motors bicilíndrics del Citroën 2CV, del Dyane 6, fins i tot d’alguna versió del Vis’ i de l’LN’. També el del Porsche 911, que conserva l’essència del primer model que va sortir el 1964.

–¿Els ensuma, també?–M’encanta

l’olor de cotxe nou. I tot i que està malament dir-ho, el de la gasolina cremada dels cotxes clàssics. 

–¿D’on li ve l’afició?

–Els meus pares em recorden que ja amb 2 anys, quan veia pel carrer un Seat 131 L –el que teníem–, l’assenyalava i deia: “Nostu pare”. Als 4 vaig fer, amb el meu pare, un àlbum de cromos de cotxes. I vaig llegir un manual de taller, que encara conservo, fins a arrugar-lo. Gràcies a les revistes, internet, els programes de televisió i els canals de YouTube sobre proves de cotxes, vaig accedir a muntanyes d’informació.

–Que ha emmagatzemat en la seva memòria...–Tinc

les característiques d’uns 500 cotxes al cap. Fins i tot vaig participar en un concurs de RAC1 que consistia a aguantar el major temps possible parlant sobre un tema: vaig deixar anar la història recent de l’automoció a Espanya durant tres hores.

–¿Quins models encapçalen el seu ‘hit

parade’?–Entre els clàssics, sempre m’ha fascinat el Citroën Mehari, amb la seva carrosseria de fibra de vidre que va començar a fabricar-se a finals dels 60. Tot i que, per practicitat, escolliria el Renault 11, que és el cotxe que tenia el meu avi. Entre els nous, el Fiat 500, però també el Peugeot Rifter i el Citroën Berlingo.

–¿I quin el definiria a vostè?–El

 Suzuki Jimny, un petit tot terreny que no destaca per la velocitat, però que quan el veus, crida l’atenció.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

–¿El futur cotxe sense conductor li agrada?

–Em faria gràcia tenir-ne un que em portés als llocs, però preferiria que es descobrís un sistema per poder conduir-los.