Manuel Hernández: «Quan se'n van els nens, em poso a dibuixar»

Un fenomen de naturalesa artística té lloc diàriament en un lloc insospitat: el petit cubicle de l’escola d’Esplugues de Llobregat on el peruà Manuel Hernández treballa de porter des de fa 11 anys. Cada dia, a partir de les quatre, quan els alumnes han marxat, Hernández treu del calaix un foli, escull un bolígraf d’un pot on els atresora de diversos colors i es posa a dibuixar. Cada dia. De la seva mà surten animals, rostres, flors... Té una debilitat especial pels ulls. Ja que els va penjant, el cubicle s’ha convertit en l’escenari d’una espècie d’exposició permanent del seu art. Els nens de tant en tant li demanen que els en regali algun, i els pares li fan encàrrecs.

–Carai. Aquí hi ha molts dibuixos. ¿Els ha comptat?

–Doncs... Uns 250. L’altre dia uns nens els van estar comptant.

–No està malament. Però esclar, si dibuixa cada dia...

–Però només quan no hi ha els nens. En una escola hi ha hores punta i hores tranquil·les, que és quan jo aprofito per pintar. Perquè estic sol i em concentro. En un dia en puc pintar dos o tres.

–Ja dibuixava abans, suposo.

–Des de petit. Fins i tot vaig pensar a estudiar Art. No ho vaig fer perquè vaig creure que d’això no es vivia. Però des que treballo aquí em vaig catapultar.

–¿L’inspira el lloc, la tranquil·litat...?

–Esclar... i el material. Tot va començar un dia que em van donar un paquet d’invitacions perquè les llencés a les escombraries. Jo les vaig guardar i vaig començar a pintar pel revers. Darrere de tots aquests dibuixos es veu la invitació.

–Al final és una espècie de... Una galeria de la seva obra, ¿no creu?

–He, he, he... A mi m’encanta perquè els nens flipen. De vegades em veuen dibuixar i em diuen: "¿Em pots fer un dibuixet per a mi?" O quan venen els seus pares a recollir-los: "Mira, mira, papa, els dibuixos del Manuel". I els diuen que en volen un. Jo els regalo de tant en tant. I els pares em fan encàrrecs.

–Expliqui-m’ho:

–Com que és una escola internacional, moltes famílies venen i van, i les que se’n van de vegades m’encarreguen un dibuixet de Barcelona. Ara mateix tinc tres encàrrecs.

–¿De què?

–Un vol que li pinti la reixa de l’escola, que és una reixa molt emblemàtica, i d’altres volen un dibuix amb els edificis de Barcelona.

–¿Cobra?

–¡No! Esclar que no. Més que res és el meu ‘hobby’, no ho faig per lucrar-me ni res per l’estil. Per a això tinc la meva feina. Però han pagat per les meves obres, ¿eh?

–¿Què vol dir?

–Ja que resulta que cada any organitzen a l’escola una subhasta amb finalitats benèfiques. Bé, doncs ja fa tres anys que em demanen una obra per subhastar-la.

–Una mica més gran que aquests dibuixos, suposo.

–Sí, esclar. No li diré quina quantitat, però van pagar molt per un de la reixa.

–¿La reixa?

–¿No li dic que és emblemàtica?

–Veig molts dibuixos d’animals. I flors. I ulls.

–Em semblen molt expressius, els animals. Fins i tot els ulls d’un peix són expressius. Tinc mania amb els ulls. De vegades estic conversant amb algú i sense adonar-me’n estic pintant un ull. Molts dibuixos els trec d’imatges que veig en llibres, o a internet, però els ulls sempre són meus, els dibuixo jo.

–Tot això, evidentment, és autodidacte, ¿no?

–Tot, sí. Iniciativa i perseverança, això és el que ha de tenir l’autodidacte. Tot i que últimament miro tutorials per millorar la tècnica. I en una època, un professor d’art que ja es va jubilar em donava consells. Millora això, aquesta ombra treballa-la per aquest costat...

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

–Digui’m: ¿peruà d’on, exactament?

–De Cajamarca. D’un poblet que es diu San Miguel de Pallaques. Terra de músics, cantants, escriptors... ¡I la terra dels ‘pisadiablos’!