Andrea Zambrano: "Obviar què necessita l'altre és el km 0 de la violència"

Aquesta és la història d’un canvi de rumb professional, d’una vida dedicada a conèixer les persones per defensar-les en una situació límit, com és un judici, a comptar amb aquesta defensa en tota relació quotidiana. En els seus estudis de Dret Processal, Andrea Zambrano (Barcelona, 1981) va explorar a fons estratègies per entendre què porta una persona a comportar-se de determinada manera. Va aprendre a ubicar-se en la ment de l’altre i, amb això, a entendre moltes maneres de veure les coses, com a rols per jugar en una situació. Així creava arguments de defensa. Tenia la seva part creativa, se les enginyava per enfocar les coses perquè et donin la raó. Durant anys, aquest va ser el seu dia a dia com a advocada. Fins que la vida dins d’ella va fer un salt i va demanar la seva atenció.

¿Què li va dir aquell salt de vida interior?

Vivia els dilluns desitjant que fossin divendres. Sempre amb la ment en el futur, amb 29 anys no volia creure que això era la vida.

¿Hi va haver algun detonador que la portés a sentir la necessitat d’un punt d’inflexió?

El diagnòstic de tumor cerebral d’una persona molt exitosa i propera a mi. Tenia 30 anys i un estil de vida sa, igual que el meu. Es va recuperar, però, allò va fer que em plantegés moltes coses.

¿Com ara què?

Si estava seguint realment el camí de vida que desitjava. Em vaig dir: Si això em passés a mi, ¿què sentiria que he aconseguit fins ara? Tampoc vaig valorar tant tot el que havia fet. No sabia on volia anar, però no em vaig voler quedar allà.

¿Com va anar revelant el seu camí?

Em vaig preguntar què era el que m’agradava molt i no em cansaria mai de fer. I el primer que vaig sentir és que els temes de creixement personal em ressonaven molt, les relacions personals i com les emocions posen en joc els nostres vincles. Vaig fer diversos cursos. D’altra banda, tenia moltes ganes de ser mare, i vaig acabar fusionant educació emocional i criança dels fills en un projecte professional anomenat www.educaresmocionar.com.

Una mica com obrir una escola de pares. ¿Com va arribar a idear el seu projecte?

La meva pròpia biografia humana m’hi va portar. Ser mare va posar en relleu el que jo vaig viure, la meva educació. Al transmetre valors als teus fills veus el que has mamat tu dels teus sense adonar-te’n, totes les pautes i actituds heretades. I em vaig adonar que, almenys en la meva generació, en les relacions amb els pares havia imperat sempre la creença que has d’obeir. En realitat això porta a relacions molt hostils de pares amb els fills, no d’acompanyament.

¿Què defineix un bon acompanyament?

Que siguis capaç de tenir en compte les necessitats dels fills. Això és aplicable totalment a qualsevol relació, també a les empreses. El quilòmetre zero de la violència és quan no tens en compte les necessitats de l’altre o l’altra. Sigui un fill, dona, parella o treballador, això és violent. Per això hi ha tantes violències invisibles.

¿Quines eines dona als pares?

L’escolta, empatia, autoestima i la consciència sobre les nostres creences, que és el que etiqueta les situacions sense permetre’ns descobrir-les a fons. Validar i no jutjar, entendre el per què d’una reacció. Els nens aprenen des de la teva reacció. Cal aprendre a pensar de manera diferent.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

Això impressiona.

Qüestionar-se és el que més costa, perquè has de desmuntar esquemes preconcebuts. Però quan descobreixes que tot és molt més fàcil del que pensaves és molt alliberador. Es tracta de connectar, interessar-te per què és el que tem o el que desitja un nen, i per això cal ser-hi present i preguntar-l’hi. Saber més d’ell obre portes dins teu. Sí que són necessaris els teus filtres com a adult i protecció, però des d’una jerarquia empàtica, que tingui en compte les necessitats afectives, les emocions.