Carles Bonet: «Gràcies al nostre videojoc els pacients retardaran el seu ingrés en diàlisi»

Hauria d’haver sigut metge, com tots en la família, però Carles Bonet va optar per l’enginyeria informàtica; ara, finalment, té l’oportunitat de combinar les dues coses. El seu projecte KidneyApp, un ‘serious game’ (joc seriós) per ajudar els malalts de ronyó, forma part de la llista de finalistes del premi SPIN-UOC de la Universitat Oberta de Catalunya, porta oberta per convertir projectes acadèmics en iniciatives empresarials. Professor de diversos cicles formatius de l’Escola Pia relacionats amb la programació informàtica –videojocs, pàgines web–, Bonet ha provat la primera versió del joc amb pacients de l’hospital de Can Ruti i els resultats són encoratjadors.

El seu projecte és de doctorat, ¿oi?

Ara és el meu projecte de doctorat, però el vam desenvolupar originalment a ViOD Games Studio, que és una petita empresa que tenim perquè els alumnes d’aquests cicles puguin fer les seves pràctiques. Tot i que es diu que Catalunya és un país emergent en el tema dels videojocs, la veritat és que d’empreses disposades a agafar alumnes en pràctiques n’hi ha molt poques.

–¿Com definiria un ‘serious game’?

–Un serious game, o joc seriós, no és més que un videojoc amb un propòsit no lúdic. El seu objectiu és ensenyar a qui l’utilitza a dur a terme una comesa.

–Parlem de KidneyApp. Expliqui’m en què consisteix.

–Bé, és un projecte que hem treballat amb Can Ruti dirigit als pacients amb insuficiència renal. L’objectiu del joc és crear un entorn on la persona, el malalt, és en un pis fent la seva vida quotidiana. Entre altres coses ha d’alimentar-se, però ha d’alimentar-se de manera correcta, conforme a la seva patologia.

–Que en els malalts de ronyó és fonamental, ¿oi?

–És clar. El malalt del ronyó ha d’anar amb molt de compte amb el que menja. Ha de vigilar les coses amb potassi i sodi elevat. Un malalt del ronyó en estat avançat, si pren diversos plàtans acaba a l’hospital.

Però no és només l’alimentació, suposo.

Primer, vam fer la part del menjar; després, la part de l’exercici, i després, la part de la informació.

–¿La informació?

–Sí. Quan se’ls diagnostica la insuficiència renal, els malalts passen per un parell de visites a infermeria on se’ls explica a partir d’aquell moment què han de fer: la dieta que han de portar, l’activitat física, etcètera. De la reunió surten amb un dossier que s’emporten a casa.

–¿El joc supliria això?

–No. No es tracta que supleixi aquesta visita a infermeria. Es tracta d’una eina que doni un suport extra a aquests malalts.

–Ara treballen en la segona versió, ¿veritat? Per dir-ho així.

–Sí, ara, en el marc del doctorat, la idea és fer una versió millorada. En aquest primer disseny, ens vam oblidar, entre cometes, d’una part important: la dels pacients. Vam dissenyar una eina entre experts mèdics i enginyers, però ens vam oblidar preguntar-li al pacient com volia que fos aquest joc.

–En concret, ¿quins beneficis tindria per als pacients?

–Doncs la teoria és que gràcies al nostre videojoc els pacients seran capaços d’adoptar hàbits de conducta adequats que retardaran el seu ingrés a diàlisi. La qual cosa significa qualitat de vida, reducció de costos sanitaris i un millor estat emocional dels pacients.

–Imagino que la idea és, no sé com dir-ho: enganxar-los.

–Sens dubte. Cal aconseguir que l’usuari s’hi connecti i jugui. Hi haurà un fil narratiu i recompenses d’algun tipus. Aconseguir el grau d’adherència al joc és important. En el nostre joc i en tots.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

–Digui’m, ¿està estès l’ús de jocs seriosos en el món sanitari?

–Cada vegada va a més, sens dubte. Tots els hospitals estan començant a invertir els seus recursos de R+D en jocs seriosos, telemedicina i intel·ligència artificial. Ajuda els pacients i els metges i abarateix costos.