Carmen Rosales: «Els reptes formen part del caràcter»

A Huaura, la ciutat on el 1820 es va declarar la independència del Perú, hi va néixer Carmen Rosales. A casa seva sempre es parlava d’emigrar a un altre país, hi estaven habituats. Van anar a Xile, a Veneçuela, i un dia es van mudar a Espanya. Sentien que la mare pàtria els augurava un futur millor. Als seus 54 anys, encara es pregunta si el país aliè és sempre millor opció. Va tardar 10 anys a llicenciar-se en Dret perquè va haver de treballar per poder fer-ho. A Barcelona va obrir una agència immobiliària i va conèixer el seu marit, en Massimo, un italià amb una agència immobiliària a Florència. Ara fa 20 anys que viu a Itàlia. El 2010 va rescatar el seu saber jurídic per posar-lo en pràctica, va desenterrar la seva veritable vocació, com a professió i per ajudar els que ho necessitessin.

¿Com es va donar a conèixer com a advocada?

Vaig anar a la secció d’immigració de l’Ajuntament de Prato, on vivim, i em van remetre a l’associació Le Mafalde –dones italianes i migrants que creuen en els valors de la diversitat i en la riquesa de l’intercanvi intercultural. Em van acollir amb els braços oberts i els vaig començar a prestar els meus serveis en consultoria legal. Va ser la meva taula d’enlairament com a advocada, allò em va donar la força per convalidar la meva titulació i muntar el meu primer despatx amb una col·lega. Al cap de poc temps, un megadespatx em va demanar que treballés amb ells.

S’havia donat l’impuls vostè sola.

Abans només havia treballat per construir el meu coixí econòmic, però volia realitzar-me personalment. Posar en pràctica la meva formació com a advocada em va donar llibertat per fer voluntariat amb el que havia après.

La feina crida la feina.

Així ho va fer. El 2014 un altre despatx em va fitxar. Porto importacions de matèria primera de Sud-amèrica a la Xina i assisteixo a empreses italianoxineses amb seu a Prato, un històric enclavament d’indústria tèxtil que avui desenvolupen famílies xineses. Per això estudio xinès. Per entendre un poble, primer has d’entendre la seva llengua. Espero aquest any dominar el xinès tant com l’italià.

¿També porta temes judicials?

Sí, de dret civil i, en matèria penal, delictes de construcció i monetaris. I a Espanya assisteixo italians amb interessos immobiliaris a les illes Balears. M’encarrego del contracte preliminar, registre, cadastre, fins a l’acta notarial de compravenda.

¿Continua ajudant el grup de Le Mafalde?

Sí, i a més soc sòcia fundadora de l’associació Anna Maria Marino, que dona recolzament a víctimes de qualsevol forma de violència, especialment a dones que pateixen maltractament físic o psicològic. Les fundadores som de nacionalitat italiana, àrab, xinesa i peruana. L’odi no té color, raça, sexe, edat ni religió, és transversal a totes les cultures i classes socials.

¿Com aturem la violència masclista?

Depèn de tothom dir no, rebutjar obertament qualsevol acte de violència o assetjament i reconèixer les primeres campanes d’alarma. Tota falta de respecte, actituds encaminades a reiterar contínuament un estat de subordinació i una condició d’inferioritat, això és violència psicològica. El seu mal no és tan visible, però és tan real com el físic. Ataca la personalitat i dignitat de la víctima. Posar fi a la violència requereix penes més severes per a les seves causants i una intervenció més ràpida de protecció per a les víctimes, així com campanyes de prevenció a les escoles.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

La seva vida creix amb arrels de diversos països.

No soc d’aquí ni d’allà, soc d’on tinc la meva llar, que és on és el meu cor. La pàtria per al migrant és una cosa emocional, no necessàriament un lloc físic. Miro enrere i veig tot el que vaig deixar, i el que vaig rebre a l’arribar a un altre lloc. El meu periple m’ha ensenyat que el futur el creem nosaltres, els reptes formen part del nostre caràcter. Els diners es poden perdre, però el que has après, el teu saber no te'l treu ningú.