Karin Konkle: «Si algú t'alarma: afluixa el cos, respira, nota els peus"

Autodefensa feminista. Això ensenya a Ca la Dona i en centres cívics Karin Konkle, una nord-americana d’Indianapolis que va venir a la Barcelona dels Jocs Olímpics per passar un any sabàtic i s’hi va quedar. I la feina va en augment. Al principis del 2000 donava dos o tres cursos a l’any i ara n’imparteix set per setmana. Ella explica així el 'boom’ dels seus tallers: "Com el sistema legal els ha fallat i hi ha hagut un canvi de consciència, moltes dones han pres una decisió: 'Ja em defenso jo'".

–Autodefensa... ¿feminista?

–És 'feminista' perquè la imparteixo amb una perspectiva de gènere. Tinc el compromís d’ajudar les dones a apoderar-se, a tenir més seguretat física i a recuperar-se d’experiències de violència.

–¿Vostè n’ha viscut?

–Durant el primer any de carrera a Nova York  –va començar Psicologia i va acabar fent Estudis de Gènere– vaig sortir un parell de setmanes amb un noi, vaig veure que era molt possessiu i el vaig intentar deixar. Va començar a assetjar-me i em va violar.

-[...]

–En l’entorn familiar ja havia viscut situacions problemàtiques. El meu pare és una persona que qualificaria d’'abusiva'. Procedeix d’una família en la qual l’alcoholisme i la violència van ser presents. La seva mare va ser una dona que va arribar a viure en un galliner per sortir d’una situació de maltractament; així que el meu pare, que no posava la mà a sobre, actuava verbalment com havia crescut.

–El Nova York dels 80 tampoc era una bassa d’oli.

–En aquella època, les floretes als carrers eren del tipus: "Posa’t de genolls i llepa’m la polla, tia". També em van robar a punta de pistola, i una vegada un paio em va tirar al terra d’una hòstia, així, sense més ni més.

–¿D’allà la autodefensa?

–No. Jo havia practicat arts marcials –a Indianapolis havia fet taekwondo i a Nova York, aikido– i estava compromesa amb la lluita feminista. Vaig acabar els Estudis de Gènere i em vaig posar a treballar en una fundació. Però van nomenar un director executiu, m’avorria i vaig venir a Barcelona per pensar què volia fer.

–¿I?

–Vaig donar classes d’anglès, em vaig apuntar a aikido i vaig aprendre teràpies alternatives. I en l’últim curs d’acupuntura vaig conèixer el pare del meu fill [16 anys] i de la meva filla, que va morir de càncer amb mesos.

–Ho sento molt.

–Ja no vaig poder dedicar-me més a les teràpies. Vaig voler explorar la via de l’autodefensa.

 

 

–Una primera lliçó, si és tan amable.

–Tres o quatre de cada cinc agressions venen de l’entorn pròxim. En les relacions més problemàtiques, tu saps que hi ha una cosa que t’incomoda, però tardes a identificar què és. El primer és entrenar per mantenir la calma.

–¿Com s’ha de fer?

–S’ha d’afluixar el cos tot el possible, notar la respiració i el contacte dels peus a terra. Quan perceps una cosa que estigui a punt de passar, o quan alguna cosa no t’agrada, si entrenes, automàticament surt: "Afluixa el cos, respira, nota els peus". I després s’ha de reaccionar segons el lloc, l’hora del dia, la velocitat amb què ve cap a tu, l’estat en el qual hi hagi... Hi ha tres opcions: anar-se’n, entrar en contacte físic o parlar. L’estadística diu que les persones que surten més ben parades són les que oposen resistència a nivell verbal.

–¿De què parlar en un moment així?

–A continuació, unes dades sobre comunicació. Quan parles amb algú, només el 7% del que capta és el que dius, un 55% és com et veu, i un 38%, el to de veu. Per tant, el 93% del que percep l’altre no és el que dius, sinó com ho dius. En una situació de conflicte, o crides –un bon mètode contra l’ansietat–, o la manera més segura per gestionar-ho és parlar. 

–¿I si això falla?

–Hi ha algunes regles: 1/ és millor que tu gestionis l’espai i sàpigues com i quan entrar en contacte físic, 2/ el millor punt de contacte és l’avantbraç; això significa tenir les mans davant del cos i de cintura cap amunt. I 3/ si estàs asseguda, aixeca’t. 

–Després, ¿puntada de peu en els genitals?

–En dues oportunitats he donat un cop de genoll als genitals i en totes dues ha anat a terra.

–¿Per què hi ha violència de gènere?

–Existeix una estructura (patriarcal) en la qual tots tenen un paper, i el dels homes –heterosexuals– és protegir les dones. Però hi ha una espècie d’estat d’excepció, en el qual als homes els està permès agredir les dones: les de color, o de classe baixa, o les que no coneixen.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

–Amb vostè han d’anar amb compte.

–Abans a molts homes els feia cosa conversar amb mi sobre autodefensa. Ara els fa gràcia, però diuen: "Ah, i ja els ensenyes això o l’altre". Fan 'mansplaining'. Els costa renunciar al mite de la superioritat física.