Anar al contingut

Gent corrent

Pere Fontanet: "El públic infantil i juvenil és el més dur"

És tècnic de cultura i va ser el primer director de la Mostra Igualada, que compleix 30 anys.

Gemma Tramullas

Pere Fontanet: "El públic infantil i juvenil és el més dur"

ALVARO MONGE

¿Qui no ha portat els seus fills, nets o nebots a veure un espectacle? El teatre familiar té una llarga tradició i aquest any es compleixen 30 edicions de la Mostra Igualada, l’aparador més gran d’aquest gènere a Catalunya. Pere Fontanet (Montmeló, 1959), que actualment és tècnic de cultura a Montmeló, va ser el seu primer director. La primera Mostra va durar un dia i es van programar vuit espectacles. Des de dijous passat fins demà diumenge, la 30a Mostra ofereix 114 muntatges de 55 companyies i reuneix 680 professionals que determinaran la cartellera familiar.

El lema de la Mostra d’aquest any és ‘Espectacles que et fan créixer’. ¿Quins espectacles l’han fet créixer, a vostè?

Quan era molt jove vaig tenir la sort de veure Pepe Rubianes, i això em va crear un sentit molt crític. Si Rubianes actués avui al teatre Capitol, la cua faria tres voltes a l’illa.

¿Com va entrar en el sector del teatre familiar?

Vaig ser monitor en l’esplai de Montmeló des dels 16 anys i allà em vaig formar en la programació d’espectacles per a nens i nois. El primer grup d’animació de certa qualitat el vaig veure amb 19 anys a la Garriga i formava part de la programació del Moviment Rialles.  

Una entitat que va revolucionar el sector.

El 1972 un grup de persones de Terrassa van organitzar espectacles per recaptar diners per a les famílies dels presos polítics catalans. Al veure que els funcionava, van pensar a iniciar una línia de creació artística amb un mínim de qualitat i en català, no ja pel tema dels presos, sinó per enriquir els moments de lleure de nens i nenes.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

La iniciativa es va replicar en desenes de municipis.

De Terrassa va passar a Sabadell, Cerdanyola, Badalona... i es va estendre com una taca d’oli. Grups locals de voluntaris, als quals més tard s’hi va sumar el moviment de mestres, feien possible l’organització. El 1989 em van encarregar ser coordinador del Moviment Rialles de Catalunya, que era una delegació funcional d’Òmnium Cultural. Gestionava els grups locals i les companyies. ¡Era la feina de la meva vida!

El 1990 neix la Mostra a Igualada.

Es van donar totes les circumstàncies: els programadors necessitaven veure els espectacles, les companyies d’actors no tenien un espai on mostrar-se, la gent tenia la necessitat de veure espectacles i els voluntaris i l’ajuntament s’hi van abocar.

30 anys després, a Igualada hi continua havent un equip de voluntaris.

Si la Mostra va ser un èxit va ser per la gent. Jo podia estar al capdavant, però al darrere hi havia persones que penjaven cartells, acompanyaven els regidors i programadors, parlaven amb els mitjans... El 1992 es van celebrar els Jocs Olímpics de Barcelona, que es van associar al concepte de voluntariat. Ja llavors vaig reclamar la mateixa justícia per al voluntariat cultural. Catalunya és el que és en gran part pel voluntariat cultural.

¿Per què els caixets són diferents entre el teatre d’adults i el familiar?

Mai ho he entès. Tot el que es fa per a nens es tendeix a menysprear, com si qualsevol pogués actuar, i no és així. En aquest sector es dona més intrusisme no professional, però les companyies tenen una capacitat de sacrifici i treball brutals. El públic infantil és el més dur, el més crític, el més castigador i el més sincer. Si alguna cosa no li agrada s’aixeca, per això has d’estar sempre amb l’energia al cent per cent.

El juny de 1995 vostè deixa de coordinar Rialles i dirigir la Mostra i, dos mesos després, la majoria de grups s’escindeixen de Rialles i creen la Fundació Xarxa.

Havia estat tan abocat en la feina que un dia vaig arribar a casa i em vaig adonar que la meva filla gran ja sabia escriure. Era el moment de deixar que entrés aire fresc. Tot el que vaig aprendre em va servir posteriorment per redactar la proposta de la Fira de Manresa, portar la direcció artística dels espectacles familiars de la Mercè durant dos anys i gestionar gran part la Festa dels Súpers.