Gent corrent

Gabriel Campanario: "La meva millor eina de dibuix és el meu quadern"

Dibuixant urbà i ànima d'urbanscketchers.org, punt de trobada de mirades del món a través del llapis i el pinzell

3
Es llegeix en minuts
Carme Escales
Carme Escales

Periodista

ver +

Tan llarga com les migdiades d’adults en aquells llargs migdies d’estiu al poble, era l’estona durant la qual Gabriel Campanario, ‘Gabi’ (Barcelona, 1969), matava el seu avorriment dibuixant. Sortia al carrer i retratava el que veia amb les seves mans i sense cap altra lent més que la dels seus ulls. Al bar de Montemolín (Badajoz), origen dels seus pares, on això passava, conserven encara algun dels seus dibuixos del castell que els àrabs van aixecar. No va estudiar Belles Arts, sinó Periodisme; sabia que el plaer de dibuixar no el perdria. La infografia en premsa li va donar el lloc periodístic més similar al dibuix. Avui viu i treballa a Seattle (EUA). A pocs minuts d’allí on Microsoft i Amazon van aixecar els seus imperis, ell va treure el seu quadern i les seves pintures i es va posar a dibuixar.

Paradoxal enclavament. Amb el llapis a la mà en un món on irromp i impera tot el que és digital.

En aquesta era hipertecnològica, el que està fet a mà és l’extraordinari. En la mirada del dibuixant urbà hi ha bellesa i autenticitat sense filtre mediàtic. M’atreu molt la imperfecció del dibuixant. Mai hi haurà dos dibuixos iguals.

¿Què condensa el temps que dista entre l’instant fotogràfic i el de la creació d’un dibuix a mà amb llapis o pinzells?

El temps que passes dibuixant és el que t’enriqueix i el dibuix que en resulta és la memòria d’això. Els sentits que has utilitzat dibuixant són múltiples. Has passat 20 minuts, com a mínim, atent des de la vista, el tacte, l’olor. Mentre dibuixes estàs sentint l’olor dels espais, si fa fred o calor; es creuen tots els sentits.

¿Què porta al seu estoig de dibuix?

Hi porto aquarel·les i pinzell, un petit tub amb aigua i uso la base d’una ampolla de plàstic d’aigua petita que puc doblegar i reutilitzar com a recipient per diluir i barrejar colors. I el quadern que sempre porto amb mi.

Els seus quaderns de butxaca –14 × 10 centímetres– són veritables galeries d’art.

Fa un any i mig que també dibuixo a l’iPad. En digital faig els dibuixos que publico al diari on treballo com a infògraf, ‘The Seattle Times’ (www.seattletimes.com/seattlesketcher). Els dibuixos que faig per afició els faig al meu quadern de butxaca, que és el que més em continua atraient, l’eina que més m’agrada.

¿Des de l’adolescència ha portat sempre un quadern de dibuix a la butxaca?

Mai vaig deixar el dibuix; el quadern el vaig recuperar al mudar-me a Seattle amb la meva família. En els meus trajectes de mitja hora amb autobús, discretament, dibuixava els viatgers. El 2006 vaig crear el meu blog (Instagram.com/gabicampanario) i l’any següent el dels dibuixants de Seattle. A finals del 2007 vaig obrir un grup a Flickr.com i vaig afegir contactes que tenia de dibuixants com ara Simonetta Capecchi (Nàpols) o Lapin, l’artista francès establert a Barcelona. Allò va ser la llavor del que és avui Urban Scketchers (www.urbanscketchers.org), un punt de trobada de cronistes visuals de tot el món.

Ha acabat dibuixant una oenagé.

Va ser com plantar un arbre al jardí que vaig voler continuar regant. Vaig sentir que valia la pena. Ara és una oenagé amb finalitats educatives, que promou el dibuix per a les masses sense exclusió. El món necessita més punts que ens uneixin i el llenguatge del dibuix és una llengua universal. Això em va portar a plantar la llavor i a dedicar-li temps i esforç. No hi ha tantes oportunitats de mostrar la nostra creativitat. La nostra és explicant històries de manera original.

Notícies relacionades

Va viatjar a Barcelona amb 20 quaderns per als assistents al seu taller al saló de la indústria gràfica de Fira de Barcelona, Graphispag 2019. ¿Què li interessa més transmetre?

Que dibuixar és mantenir una conversa amb l’entorn, fixar detalls, aprendre i recuperar el temps de la trobada.

Temes:

Gent corrent