Gent corrent

Sonia García: "Necessitem espais per explicar coses positives»

Va entregar la seva vida al periodisme a Mèxic, però es va desencisar i ara presideix una associació cultural a Barcelona.

zentauroepp47410673 sonia garcia190326090321

zentauroepp47410673 sonia garcia190326090321 / ALBERT BERTRAN

3
Es llegeix en minuts
Gemma Tramullas
Gemma Tramullas

Periodista

ver +

Aquella nena de poble amb trenes llargues que somiava veure món va arribar a dirigir un diari a Mèxic, però va haver d’emigrar a Barcelona després que amenacessin de mort la seva filla. Sonia García (Puebla, Mèxic, 1965) va emigrar a Barcelona, va ser redactora d’EL PERIÓDICO i ara presideix l’associació cultural La BiblioMusiCineteca al Poble-sec.

¿On va passar la infància?

A Jalpán, un poblet de 100 famílies a l’estat de Puebla que no tenia llum ni aigua corrent. Anàvem al lavabo a l’horta, on hi havia serps, i això se’m va quedar gravat. Però va ser una època molt feliç.

Als 11 anys la van enviar a estudiar a la capital.

Vivíem quatre germans en un quartet de la perifèria amb una bombeta, un llit i un sofà. Jo era una pagesa, portava unes trenes llargues i els nens eren tremends. Allà vaig estudiar la secundària i el batxillerat i allà em vaig embarassar als 16 anys. La meva filla es va convertir en el meu eix. Gràcies a les meves dues filles soc el que soc.

¿Com es va iniciar en el periodisme?

Vaig anar a estudiar Filologia Hispànica a Veracruz, Xalapa, però necessitava diners i em van oferir un lloc de correctora en un diari local, El Sol Veracruzano. A l’arribar a la redacció, el director em va dir que no volia una correctora sinó una reportera i em va enviar a cobrir la gira de Cuauhtémoc Cárdenas.

¡El candidat presidencial!

Va ser horrible. ¡Jo mai havia escrit un article! Una gran companya em va ajudar: “A veure, Sonia, ¿quina és la idea principal? –em deia. Doncs a aquesta posa-li un u, després un dos i un tres. I ara redacta la notícia”. Així vaig començar. Vaig deixar El Sol quan va arribar un director assetjador i me’n vaig anar al Diario de Xalapa.

Allà va arribar a ser directora.

Anava a la universitat de 7 a 12 del matí i després entrava al diari fins a la mitjanit. Havia d’emportar-me la nena a tot arreu i se m’adormia sobre la màquina d’escriure. Atenia totes les causes socials i de les dones i vaig començar a ser coneguda. Vaig ser cap d’Informació, subdirectora i quan el director va voler ser alcalde em va encarregar la direcció. Però vaig ser una mala directora.

Que contundent.

Em vaig creure el mite de la llibertat d’expressió i no vaig ser prudent. Llavors començava la violència, el narcotràfic i els vincles amb les autoritats. I jo ho explicava tot. El diari va pujar de tirada, però van començar les amenaces. L’última va ser contra la meva filla i això em va omplir de por.  

¿Ara no ho publicaria?

Ho faria, però d’una altra forma. El periodisme és explicar el que passa, però jo tenia 34 anys, era d’origen humil, dona, mare soltera, no tenia padrins, ni diners. Només comptava amb la meva estructura mental i els meus valors per enfrontar-me al món. Jo crec en les persones i hi ha molt bons periodistes, però ja no crec en el periodisme. Ha tornat un negoci quan hauria de ser un servei.

Va posar un oceà pel mig i es va instal·lar a Barcelona.

No soc exiliada per la violència però no suportava aquesta vida mediocre i emmordassada. Al principi va ser una odissea perquè amb prou feines tenia recursos, però un amic periodista m’havia recomanat a EL PERIÓDICO i em van contractar. Vaig treballar 11 anys a la redacció i ho vaig deixar el 2014. Des d’aleshores he escrit dues biografies, un llibre de poemes i he treballat en dos documentals.

I el 2010 va cofundar l’associació cultural BiblioMusiCineteca al barri del Poble-sec.

El 2004 havia conegut el meu futur marit, Ferran Baile, que tenia un local al barri. Vam fer moltes reformes i ara fem més de 200 activitats a l’any. Volem que sigui un espai de referència per a artistes emergents. Necessitem espais on explicar les coses positives, que és una cosa que crec que el periodisme ha deixat de fer.

Notícies relacionades

¿I no troba a faltar el paper influent que una vegada va tenir?

No. Jo mai vaig buscar ser directora i no tinc ànsies de poder, només tinc ganes de viure i poder aportar alguna cosa a aquest món que ens ha tocat.