Gent corrent

Victoria Reyes-García: "S'ha de veure la vida amb els ulls de l'altre per poder entendre'ns"

Aquesta científica seminòmada reivindica la saviesa indígena per lluitar contra el canvi climàtic.

zentauroepp47412245 victoria reyes190319082139

zentauroepp47412245 victoria reyes190319082139 / JORDI COTRINA

3
Es llegeix en minuts
Gemma Tramullas
Gemma Tramullas

Periodista

ver +

Acaba d’arribar a Barcelona des d’una de les zones més àrides de Kenya, on ha estat investigant els efectes del canvi climàtic en la comunitat seminòmada dels daasanach, i en poques hores ha d’agafar un tren a París per participar en un diàleg sobre el valor de la naturalesa amb grups indígenes. Victoria Reyes-García (Barcelona, 1971) és professora d’investigació ICREA de l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals de la Universitat Autònoma de Barcelona i en el seu afany per integrar l’experiència i el coneixement locals a la ciència s’ha convertit ella mateixa en seminòmada.

¿Quan va entrar a la facultat d’Història s’imaginava convivint amb grups indígenes?

No. Soc de Nou Barris i vaig estudiar Història perquè m’interessaven els temes obrers i de classe social. Però un dia vaig escoltar una conferència sobre els gitanos de Barcelona i em vaig adonar que aquesta idea que cal sortir de la mateixa mirada i veure la vida amb els ulls de l’altre per poder entendre’ns i conviure era el que jo volia.

El primer destí va ser l’Equador, on va fer un màster d’estudis amazònics.

Era la primera vegada que agafava un avió i vaig anar a poblets dels Andes i de l’Amazones per estudiar les diferències en la gestió dels recursos naturals entre homes i dones. La gestió de les llavors, per exemple, és una tasca molt femenina però els investigadors mai els pregunten a elles.

Següent parada: Bolívia.

Treballava en la meva tesi sobre com les comunitats locals abandonen el seu coneixement de les plantes medicinals quan tenen accés a altres tipus de medicina i em vaig enamorar dels tsimane’ de l’Amazònia boliviana. Quan vaig arribar, alguns ja comerciaven amb arròs a la ciutat però d’altres encara caçaven amb arc i algun no s’havia vist mai en un mirall.  

Va viure cinc anys amb ells.

Em va acompanyar la meva parella i vivíem en una comunitat situada a un dia de viatge en canoa. Teníem una casa de canya amb sostre de palma i dues de les nostres tres filles van néixer allà. Vam acabar sent part del paisatge i també teníem projectes d’apoderament cultural per ajudar-los a defensar-se de la pressió d’indústries com la fustaire.

Posteriorment ha treballat a l’Índia, el Camerun, Borneo...

Ara treballem en un projecte del Consell Europeu d’Investigació per conèixer l’impacte real del canvi climàtic en 40 grups indígenes que viuen en llocs on es concentren els recursos naturals i on no arriben els científics. Si no els portem a la taula de negociació, qualsevol cosa que decidim sense ells serà una imposició.

Actualment viu entre Barcelona i Montpeller i acaba de tornar de Kenya.

He estat en una zona del nord de Kenya extremadament àrida, on la gent s’alimenta bàsicament de llet i sang d’animals. Investigo també temes de benestar i recordo que li vaig preguntar a una dona si, valorant tot el que li havia passat en la vida, se sentia poc o molt feliç. Em va dir que hi havia coses que la feien sentir trista i d’altres feliç i que totes formaven part de la vida i estaven bé.

Una resposta reveladora.

Em va interessar aquesta concepció que no tot ha de ser sempre meravellós per ser feliç. No minimitzo els seus problemes, però on nosaltres només veiem misèria la gent valora molt les relacions socials. Hauríem d’aprendre d’aquesta capacitat en lloc d’associar el nostre benestar a poder consumir cada vegada més i més.  

Notícies relacionades

Ha pogut experimentar moltes maneres de viure. ¿Amb quina es queda?

Em quedo amb la meva, la de seminòmada amb la mirada oberta a altres societats, perquè queda clar que el nostre sistema no funciona. En el tema del canvi climàtic podem aprendre molt del coneixement indígena.