Esther Lacosta: "No teníem diners ni per a un cafè amb llet"

A poc a poc, a Esther Lacosta se li va anar escapant la vida. No la vida en un sentit espiritual, o mèdic, sinó la vida com l’havia coneguda fins aleshores: la feina, els estalvis, la casa, les comoditats. Havia treballat 32 anys en la mateixa empresa de bijuteria fins que un dia, com molts, es va quedar a l’atur. El seu marit, al cap d’un any, també s’hi va quedar. Era l’any 2012 i tot es va començar a escórrer entre els dits. Lacosta va veure el fons de l’abisme, però gràcies a l’ajuda d’institucions com Càritas, la Fundació Endesa i la Fundació Integra, ara torna a mirar el futur amb optimisme.

–Deu ser anguniós.

–Sens dubte. Enviàvem currículums a tot arreu, però no sortia res. El meu marit aconseguia de tant en tant alguna coseta, i amb això i els estalvis anàvem tirant. Però un dia es van acabar i vam haver de posar en venda la casa.

–¿On vivien?

–A la Salut, a Badalona. Vam estar dos anys intentant vendre la casa, però no hi havia manera, i quan ja estàvem al límit i el banc estava a punt de quedar-se-la, va aparèixer un comprador. La vam malvendre, vam pagar el que li devíem al banc i ens van quedar 2.000 euros.

–¿Què van fer?

–Vam picar a la porta d’una de les germanes del meu marit. “No hi ha lloc”, ens va dir. Ni per a les maletes. La meva mare i el meu germà jo no volia que es preocupessin, així que no han sabut mai la situació. A més, la meva mare no es va avenir mai amb el meu marit.

–O sigui, amb la família no hi van poder comptar.

–No. Amb les maletetes per tota la ciutat fins que ens va acollir una amiga. Però només 15 dies.

–¿I després?

–Al carrer. Ens vam quedar al carrer. La primera nit vam dormir sota el Pont del Petroli. Com que allà ens mullàvem, ens en vam anar als xiringuitos. I quan va arribar el fred vam començar a dormir en caixers.

–¿I el menjar?

–Una neboda del meu marit, que té un videoclub, ens donava llaminadures de la màquina. Patates, xocolates... A mi em feia molta vergonya demanar, però al caixer hi posava el rètol. No teníem diners ni per a un cafè amb llet

–¿Com se sentia? ¿Sentia compromesa la seva dignitat?

–La veritat és que sí. De veure’t amb casa, amb feina, amb la possibilitat de fer coses els caps de setmana, de comprar alguna cosa que et ve de gust de tant en tant, a veure’t sense res, sense poder ni tan sols comprar-te un cafè amb llet. Això va ser terrible.

–¿No va fer efecte en la relació de parella? Sol passar.

–No. L’afecte mai es va esquerdar. El sofriment debilita, però sempre vam pensar que ens en sortiríem.

–I se’n van sortir. Expliqui’m.

–Va arribar un moment en què jo vaig dir que no podíem continuar així. Jo pensava: “La meva situació no és aquesta, aquesta no és la meva vida, he de sortir d’aquí”. Vaig anar a l’assistenta social, vaig anar a Càritas. A Càritas ens van ajudar molt. A través de Càritas vam contactar amb la Fundació Endesa i amb la Fundació Integra i amb l’ajuda de totes aquestes persones vam començar a sortir del pou.

–¿Té feina?

–Doncs sí, gràcies a aquesta ajuda estic treballant en una empresa de serveis. Ja és la segona vegada que em truquen. Vivim en una habitació al barri de Sant Martí, a Barcelona, i a poc a poc les coses es van solucionant. Encara no tenim l’estabilitat d’abans, però anem sortint del cau.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

–Expliqui’m, ¿com l’ha afectat, aquesta experiència?

–De diverses maneres. Jo crec que és una cosa que tindré present tota la vida. Ho continuo veient, ho continuo visualitzant, em dic a mi mateixa: “Que malament estava fa un any”. I sempre que pugui ajudaré els altres. Perquè sabem el que és estar malament. I sabem la importància que tenen 10 cèntims.