Gent Corrent

Maricarmen Paredes: «Els objectius, les metes són la nostra motivació»

Després de 25 anys de carrera com a infermera, avui el seu despertador diari és la competició atlètica i els paralímpics de Tòquio.

zentauroepp47343694 mari carmen paredes190314105542

zentauroepp47343694 mari carmen paredes190314105542 / JORDI COTRINA

3
Es llegeix en minuts
Carme Escales
Carme Escales

Periodista

ver +

Els partits d’handbol i maratons en què participava el seu marit i les competicions de bàsquet dels seus tres fills van ser durant molts anys tot l’esport que va consumir Maricarmen Paredes (Badajoz, 1963). Fins que el 1991, va visitar la fira del corredor de la Marató de Barcelona, on hi havia informació de la marató de Nova York. “Si hi anem –li va dir el seu marit–, també has de córrer tu”. I, l’endemà, ella va sortir a córrer. Va aguantar 10 minuts. Els primers 10 minuts d’entrenament d’una futura campiona. En mig, un embaràs i un diagnòstic de degeneració macular que l’obligaria a penjar la seva bata d’infermera i a deixar enrere un quart de segle d’atenció a pacients a l’Hospital Clínic de Barcelona. L’atletisme ha sigut el seu gran rescat.

¿Què va fer que l’atletisme fos el seu rescat?

Pensant en la dificultat de mantenir un ritme, o escoltant música mentre corria, no donava voltes al que passava. Soc molt competitiva i m’apuntava a carreres per quedar entre les 10 primeres. Buscava un trofeu en cada carrera i arrencar un segon a la meva marca personal, a poc a poc. Fins que el 2011 vaig participar en la meva primera marató amb la Federación Española de Deportes para Ciegos (FEDC), a Carpi (Itàlia).

¿Com li va anar?

Vaig quedar dècima de la classificació general. El seleccionador va confiar en mi i va veure el meu marge de millora. I, el 2013, a Londres, es van alinear els astres i vaig batre el meu propi rècord del món. Vaig baixar les tres hores. Va ser una vivència increïble. Vaig entrenar per a aquella carrera visualitzant com m’entregaven el trofeu. Recordo els últims 600 metres des del palau de Buckingham i a l’‘speacker’ que deia el meu nom i el rècord del món. Va ser superemocionant. Va ser la primera Copa del Món de marató i hi vam participar dues dones. A partir d’aleshores, la participació va anar creixent cada any i vam aconseguir que a Rio fos prova paralímpica. Em sento pionera d’aquest fet.

El seu triomf és sempre el triomf de dos, perquè el seu marit, el Lorenzo, corre al seu costat.

Sí. En els entrenaments, havia caigut diverses vegades. Jo corro en la categoria T12, pel meu grau de discapacitat visual. Començo a visualitzar a dos metres el que amb visió normal es veu a 60 metres. En les meves rutines diàries em defenso sola, però en les carreres, sobretot en els girs, em costa veure el canvi a la superfície, un sot, un forat o salts. Tinc sort perquè el Lorenzo té molt bona marca, va més sobrat que jo. Però no s’ha dedicat a competir.

Ara la seva mirada està posada a Tòquio 2020.

Abans he d’aconseguir una de les quatre places per a aquests Jocs Paralímpics, el 28 d’abril en la Marató de Londres, el campionat del món. Estem comprant totes les paperetes per aconseguir-la, fent vuit sessions setmanals d’entrenament, hores de gimnàs, fisio, alimentació i descans. Correm 130 kms a la setmana, al costat del riu Llobregat. Hi ha tot un equip al darrere, a més de l’altruisme de persones que em recolzen sense demanar res a canvi. Des del gimnàs, el Club Delfos de Cornellà, Esport Base de Viladecans, amb sabatilles, Noene, amb plantilles. I més.

¿Què sent davant tot aquest altruisme?

L’atletisme m’ha fet conèixer un munt de persones i m’ha permès viure experiències que no hauria viscut si no hagués perdut visió. Quan es tanca una porta, un munt de finestres s’obren; són oportunitats per aprofitar i jo vaig elegir l’esport, per a mi la forma més bonica.

Notícies relacionades

Es va posar a volar.

No vaig voler quedar-me a casa plorant; hi ha molta vida després d’un diagnòstic com el meu. Perds una capacitat, però en tens d’altres. I els objectius, les metes són la nostra motivació. Amb esforç i ganes, saltes barreres, i amb il·lusió al camí. Els límits els posem nosaltres. Ho vaig dir a clients i empleats de CaixaBank (patrocinador del Comitè Paralímpic Espanyol) en una xerrada sobre com afrontar una marató.

Temes:

Gent corrent