GENT CORRENT

Jordi Abad: «Un 'death' cafè és un intercanvi d'idees sobre la mort"

Organitza el seu segon 'death' cafè a Barcelona, per parlar socialment, sense tabús ni por, sobre la mort

zentauroepp47247443 death coffee190311154701

zentauroepp47247443 death coffee190311154701 / JULIO CARBO

3
Es llegeix en minuts
Mauricio Bernal
Mauricio Bernal

Periodista

ver +

Hi ha un fil conductor en la vida de Jordi Abad estretament lligat amb la mort. El contacte personal amb diversos episodis dolorosos relacionats amb el càncer el va portar a canviar de vida i fer-se especialista en cures pal·liatives, i avui dia és coordinador dels voluntaris que s’ocupen d’aquestes feines a l’Associació Espanyola contra el Càncer. Però això no és tot. Abad, barceloní de 53 anys, moderarà el pròxim divendres al cafè Citric (Entença, 132) el seu segon 'death’ cafè (facebook.com/deathcafebarcelona), una iniciativa nascuda el 2011 al Regne Unit que s’ha escampat per diversos països del món i que es pot resumir d’una manera senzilla: asseure’s, prendre un cafè i parlar de la mort.

-Un gran tabú, la mort. No es parla gaire d’això.

-Justament. Un 'death’ cafè representa la llibertat de poder parlar de la mort sense tabús i sense por. És una oportunitat per a la gent que vol parlar del tema i no troba el lloc adequat per fer-ho.

-¿Com funciona? ¿Hi ha una dinàmica?

-S’ha de dir que és una activitat pensada per a un màxim de 15 persones, bàsicament perquè és una xerrada, no una conferència. A part d’això, l’únic que es necessita és un lloc tranquil i un moderador que s’encarregui de controlar les emocions quan aquestes es desborden, així com els comentaris fora de lloc.

-I suposo que és millor si el moderador té una feina que hi tingui a veure, ¿no?.

–Per a res. Al contrari, un 'death’ cafè el pot organitzar qualsevol. Jo ho he fet per unes raons específiques, però cada organitzador té les seves pròpies.

-Parli-me’n. Les seves raons.

-Bé, primer perquè per a mi representa una realització personal. Segon, perquè no és res terapèutic, no és una teràpia de dol, vull dir. I, finalment, que jo vull aprendre dels altres.

-Diguem que ja estan tots asseguts. Tots han demanat. I vostè comença dient...

-No sé... Per exemple: els pregunto què escriurien a la seva xarxa social si sabessin que és l’últim missatge que escriuen abans de morir. Aquesta és una bona pregunta per començar la conversa.

-Digui’m, ¿es pot traçar el perfil de la persona que va a un 'death’ cafè?

-Doncs en termes d’edat, sí, perquè la majoria són més grans de 50. Tot i que l’última vegada van venir dues noies mexicanes de 30 anys que ja hi havien estat... Una d’elles havia estat en un 'death’ cafè a Mèxic. De fet, aquest l’estic organitzant amb elles.

-¿Que la majoria siguin és grans de 50 és per les raons òbvies?

-Doncs sí. Quan tenim més de 50 tenim un altre tipus de relació amb la idea de la mort. Hi tenim més interès.

-¿Hi pot acudir algú que s’estigui morint, algú molt malalt, per exemple?

-No. Si fos així, hauríem de fer una xerrada de final de vida, que és una altra cosa. Parlar de la mort amb salut és diferent de parlar de la mort amb malaltia. De fet, en general se sol evitar parlar d’històries personals, de dols, pel que ja he comentat, que no és una teràpia. És un intercanvi d’idees sobre la mort.

-És parlar socialment del tema, ¿no? El que passa estranyes vegades en una festa, o en una reunió familiar.

-Exacte. El fet de beure i menjar alguna cosa reforça el fet social. La gent s’obre amb una bona taula i una bona beguda. En general, no sabem parlar de la mort, quan parlar de la mort hauria de ser natural.

Notícies relacionades

-¿El moderador té dret a participar-hi?

-No, jo hi soc més aviat per escoltar. Ho faré el dia que hi participi com un ciutadà més. 

Temes:

Gent corrent