Mabel Bianco: «Atemptar contra la igualtat de la dona és anar en contra de tots»

De nena, Mabel Bianco va voler ser arquitecta. Però quan tenia nou anys, els seus avis patern i matern, un italià del nord i un altre del sud que estimava molt, van morir. Amb un dia de diferència. Un de malaltia i l’altre de sobte. Ella i la seva germana van estar dos dies sense els seus pares, mentre assistien als funerals. Va ser la primera vegada que no va veure la seva mare un dia sencer. Mort i pèrdua van obrir en la seva ment un espai per pensar a prevenir. I va descartar estudiar com aixecar edificis per dedicar-se a la Medicina preventiva i social, i en aquesta construcció de camins de millora es va centrar en la dona. Fa un mes Mabel Bianco (Buenos Aires, 1941) va ser convidada per l’Institut Català de les Dones (ICD) a Barcelona amb motiu del 30è aniversari del Consell Nacional de les Dones de Catalunya.

¿Quan va descobrir la discriminació?

-La vaig viure al primer hospital on vaig fer guàrdies de nit, a intensives. Dues amigues i jo vam ser les primeres dones a fer-les. No tenien on allotjar-nos per passar la nit, ens van donar un lloc provisional. El tracte va ser molt dur. Allà vaig descobrir la discriminació. A casa érem dues noies, no me’n vaig adonar. Ho vaig veure en el camp laboral. Ploràvem al sortir pel tracte despectiu.

-Viure alguna cosa porta a saber percebre-la sempre.

-El següent que vaig viure em va impactar moltíssim. Vaig anar a fer la meva especialització en salut pública a Cali (Colòmbia). Tractava dones amb malalties vinculades a l’embaràs i el part. Vaig estar sis mesos en un hospital rural i vaig arribar a atendre alguna nit fins a 13 parts. I allà vaig veure molts suïcidis de dones, per violència i maltractament. Era terrible, amb un verí per a rates posaven fi a les seves vides per no viure els seus inferns.

-I es va arremangar.

-Vaig tornar a Buenos Aires i vaig estudiar a l’Escola de Salut Pública embarassos problemàtics i maltractament. Vaig investigar-ho. Amb una beca del govern vaig estudiar les violències contra dones de viles i estrats socials baixos i vaig topar amb la mortalitat materna, i l’avortament, el gran tema tabú. Sense serveis de planificació familiar, la natalitat baixava. Les llevadores –que practicaven els avortaments– s’anunciaven. Era un secret conegut de què no es parlava. Però la dictadura els va treure el poder i les va fer dependre de metges.

-¿Vostè ha tingut fills?

-No. Vaig prioritzar la carrera i vaig voler més llibertat. Sento que he tingut altres fills. I em molesta molt que tornem a prioritzar la maternitat biològica, i que el debat de l’avortament no tingui com a condicionant la salut mental. Com ha d’estimar el seu fill una dona víctima d’abusos, si aquest fill li parlarà sempre de qui va abusar d’ella. El 1989, tot el que havíem avançat a l’Argentina va retrocedir amb Menem. I vam crear la Fundació per a l’Estudi i Investigació de la Dona (FEIM www.feim.org.ar).

-¿Quants feminicidis tenen a l’any?

-Entre 280 i 300, des que tenim estadístiques. Aquest any n’hi va haver 30 en els primers 40 dies. I veiem créixer les formes més agressives. Es passa més ràpid a l’ús de les armes blanques o a cremar les dones.

-¿A què creuen que respon aquest augment?

-El vinculem a l’ambient social agressiu per la inseguretat econòmica. Els homes que es queden a casa entren en xoc amb la seva virilitat. També veiem que fonamentalismes religiosos, catòlics i evangèlics, estan qüestionant la perspectiva de gènere, parlen d’ideologia de gènere. Certes idees polítiques i religioses retrotreuen la igualtat, i això és anar contra tots. Qui creu en la igualtat no imposa, proposa.

-¿Què hem de saber les dones del VIH?

-Que nosaltres no emmalaltim de sida per consumir drogues, sinó pels companys; molts no volen utilitzar preservatiu.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

-I de la infidelitat...

-Tenir moltes dones és part de la cultura del poder de l’home.