Carlos Benito: "Som una mica com superherois de carn i ossos"

És dimecres a la tarda i un grup d’homes i dones està a punt de començar un entrenament de lluita lliure en una nau industrial situada en un carreró. Però això no és el Bronx novaiorquès, sinó el barri del Clot de Barcelona. Aquí hi té la seva seu la Riot Wrestling Academy, una associació sense ànim de lucre que difon la lluita lliure a Catalunya. Carlos Benito, que sobre el ring respon al sobrenom de Carlos Vega per un dels personatges del videojoc Street Fighter, és un dels membres de la directiva.

¿Quant fa que practica la lluita lliure?

Deu fer deu anys. Jo feia teatre i karate i per atzar vaig veure un espectacle de lluita que em va encantar. Però vaig haver d’esperar a complir els 18 per apuntar-m’hi perquè els meus pares no em deixaven.

¿Això és habitual?

Sol passar, però ara per sort venen a veure’ns més famílies i veuen que som seriosos i professionals. La lluita lliure és una afició sana. Fomenta la integració social, el treball en equip i la creativitat.

Però trompades se’n donen.

És un esport-espectacle lesiu i no pots pretendre arribar als 40 amb el cos intacte perquè quan caus, caus, no flotes en l’aire, i si et peguen, et peguen, tot i que sigui més fluix i en una zona que no fa tant de mal. Ens donem cops però no per deixar-nos knock out. Jo mateix vaig tenir problemes d’esquena, em costava caminar, i vaig haver de deixar de lluitar una temporada.

Al ring, ficció i realitat es barregen.

Quan vas a veure un combat has de pensar que el que veus no és real, és un espectacle coreografiat, però alhora s’explica una història que té elements reals i els personatges, tot i que són una construcció, comparteixen matisos de la personalitat dels lluitadors. El resultat és que, com en una pel·lícula, l’espectador s’oblida que allò no és real.

Una altra particularitat d’aquesta disciplina és que no importa qui guanyi.

No, l’important és la història que estàs explicant, que moltes vegades té moral. Per a mi, sense història la lluita lliure no tindria sentit. Poden ser històries de superació personal o de com gestionar una determinada situació vital. Abans d’un combat, sortim a parlar d’un tema, com en un teatre.

¿I qui escriu les històries?

Un grup de guionistes es reuneix a començaments de la temporada i escriu un argument que es desenvoluparà al llarg de deu xous. Se sap com comença i com acaba cada combat, però entremig hi pot haver variacions segons la reacció del públic. Un bon lluitador ha de ser capaç d’adaptar-se al públic, que és part de l’espectacle.

La lluita també té punts en comú amb el còmic i els videojocs.

Al final, els lluitadors som una mica com superherois de carn i ossos. Es tracta d’anar superant tots els obstacles que se’t posen per davant. Seria gairebé impossible que un noi de 60 quilos en guanyés un de 120, però en la lluita pot passar gràcies a la força del públic.

Utilitzen un llenguatge molt combatiu. ‘Riot’

Es pot lluitar sol o en equips anomenats faccions. En la nostra som tres persones amb un discurs antiautoritari molt fort que paradoxalment es converteix en autoritari quan defensem els nostres principis. Volíem que la gent ens percebés com a radicals i per això tenim una estètica típica dels punks i les manifestacions antifeixistes.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

¿Quan és el pròxim espectacle?

El 16 de març hi haurà una baralla entre les dues marques de Riot Wrestling, Riot i Rage, que són els més joves. Els esdeveniments sempre són gratuïts i serà a l’escola Ball Centre de Sants.