María Lorente: "Vaig indagar fins a posar en perill la meva ment"

Imagineu-vos néixer a casa d’un creatiu publicitari –com Joaquín Lorente, el de 'Trinaranjus sense bombolles’) i d’una escriptora –posem per cas Ángela Becerra, premi Azorín–. Sona realment bé, ¿eh? Llevat que siguis la seva filla i aspiris a desplegar el teu esperit tant com sigui possible. María Lorente, 26 anys, se’n va anar de casa als 17, va explorar a fons en la foscor i en la llum, i s’ha convertit en poeta ('Es magia lo que ves’).

–Als 16 anys vaig deixar els estudis i vaig treballar en la productora Ovideo. Amb els diners que vaig guanyar vaig fer un curt –mai he parat de rodar–, però vaig conèixer una noia cubana que em va parlar de filosofia.

–I se’n va anar cap a la universitat

.–Vaig tornar a estudiar, però al ser més gran que la resta d’alumnes, me’n vaig sentir desconnectada i vaig començar a escriure molta poesia en les hores de pati. Va ser un moment de recerca. Vaig indagar de moltes maneres fins a arribar a posar en perill la meva pròpia ment, fins a caure en la despersonalització. Escrivia des de l’angoixa. Vaig prendre la decisió d’escriure des d’una altra part, més serena, fa dos anys.

–Una tasca sense límits.

–La tasca del poeta és aprendre a escoltar amb els ulls.

–Els seus poemes parlen del temps, de l’oblit...

–... de la fragilitat de la nostra percepció de la realitat, de l’amor i el desamor... 'Es magia lo que ves’, el meu primer poemari, va sorgir després d’una ruptura i una baixada als inferns.

–És estrany. Va néixer en un ambient protegit

.–Durant moltíssim temps vaig voler trencar amb això. No em sentia –sonarà fort– respectada pels altres al nivell que jo volia. Mentia molt, de petita. Als 6 anys la meva mare em va regalar un polo de Tommy Hilfiger i em vaig cosir la marca perquè ningú se n’adonés i poder ser acceptada.

–¿Per això se’n va anar aviat de casa?

–Ara veig el context familiar com una oportunitat, però llavors volia descobrir qui era jo realment. He fet un pas més i visc a Buenos Aires, per bussejar sense compromís en el meu esperit. Aquesta vegada, amb els peus a la terra. Estic escrivint des de la contemplació, amb una mirada més atempta que abans. Sé que el poeta viu en l’etern perquè valora el que està en joc en l’instant.

–¿A qui reconeix com a mestres?

–Al meu professor de càbala, Mario Sabán, que té una escola a Barcelona, la Tarbut Sefarad. I abans vaig ser a l’Índia amb un mestre de raja ioga i em vaig iniciar en el xamanisme, però vaig frenar perquè soc imaginativa i me n’anava cap a molts costats.

–¿Com cap a molts?

–A les illes Andaman, a l’Índia, vaig tenir una experiència molt mística. Em vaig posar a meditar, sola, sense esperar res de res. Van passar tres hores i, després de visualitzar moltes 'maries', vaig sentir una llum molt forta que venia de tot arreu. Era una cosa que em pertanyia totalment a mi i que, alhora, era part d’una cosa molt més gran. Vaig entendre el que era la divinitat, que és llum i amor.

–L’espiritualitat es porta malament amb les xarxes socials. ¿Per això les critica obertament?

–La vida és cada vegada menys interior. L’art, la poesia, és treballar l’esperit per treure'l a la superfície. No pots estar exposat tot el temps, convertir-te en un producte. Penso que la creació veritable no pot sorgir d’una exposició constant.

–¿Va a contracorrent o la seva generació comença a pensar així?

–A banda de Rosa Berbel, que ha guanyat el premi Poesia Jove Antonio Carvajal amb 'Las niñas siempre dicen la verdad’, i algun més, en la meva generació hi ha més 'instapoetes' i amants dels 'slams' de poesia que la defensen a crits.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

–¿No té xarxes socials?

–Les tinc per formular crítiques des de dins. Potser me’n retiro més endavant.