Ramon, Dolors i Salvador: "La nostra comuna era molt ordenada i disciplinada"

Tot i que popularment la paraula ‘comuna’ s’associa a un cert batibull, Ítaca va ser un dels projectes de vida col·lectiva més organitzats que es recorden. Ramon Juanós, Dolors Porcel i Salvador Franco són tres de les deu persones que van iniciar la comuna Ítaca, anomenada així pel disc de Lluís Llach. La casa era als peus de Collserola i hi van viure entre el 1976 i el 1982. El director Joan López Lloret recull aquesta i altres experiències de vida en comú al documental Família no nuclear, que s’estrena el pròxim dimecres 13 a les 19.00 hores al Teatre del CCCB. El Ramon, la Dolors i el Salva demanen aparèixer com una sola veu perquè el seu projecte era i serà sempre col·lectiu.

-A Ítaca no es deixava gairebé res a l’atzar.

Vam estar un any fent reunions per organitzar el projecte. Començant pel lloguer de la casa (que es va fer a través d’un advocat perquè els deu poguéssim figurar al contracte), la nostra comuna era molt ordenada i disciplinada, en el sentit que quan es decidia una norma conjuntament allò anava a missa.

-Gestionar bé els diners era fonamental.

- Cada persona havia d’aportar tot el que tenia i el que guanyava a un fons comú i si algú necessitava diners per anar, suposem, al teatre, n’agafava i apuntava la xifra i el concepte en una llista, en aquest cas "cultura". L’important era en què es gastaven els diners, no qui se’ls gastava.

-Això exigeix molta confiança mútua.

Absolutament, i en tot aquell temps ningú hi va veure irregularitats. Vist en perspectiva, potser era un sistema massa rígid. Seria millor que cadascú es quedés amb una part per gestionar-la personalment.

-Ho compartien tot, fins i tot la roba.

- La teníem en uns penjadors i unes caixes i al matí cadascú agafava el que necessitava. La roba interior podies apartar-la per a ús personal.

-A la comuna també hi vivien set nens.

-Tots assumíem l'atenció als nens, tot i que l’última paraula sempre la tenien les mares i els pares. Un dia a la setmana, en torns rotatoris, tres persones havien de ser a casa a partir de les cinc de la tarda per estar amb els nens, donar-los el sopar, portar-los al llit i preparar el sopar per als adults.

-Homes i dones per igual.

- No hi havia diferència. Això de la igualtat de gènere nosaltres ja ho teníem totalment assumit; era bàsic.

-La comuna era un autèntic torpede contra el capitalisme.

- Precisament la crítica a la família tradicional com a font de consum n’era l’eix principal. Nosaltres vivíem amb quatre duros, però desgraciadament el capitalisme ha guanyat. La família tradicional s’ha desfet en múltiples nuclis que han multiplicat el consum.

-En un context marcat per la lluita antifranquista, les vagues sindicals i el maig del 68, ¿quin va ser el seu referent per a la comuna?

Havíem llegit Walden Dos [una novel·la sobre una comunitat utòpica] i havíem visitat comunes a Alemanya, però no teníem un referent concret. Ho parlàvem tot en una assemblea setmanal, que de vegades era molt tensa. Malgrat tota la predisposició, el més problemàtic eren les relacions personals. És inevitable, perquè les persones tenim caràcters diferents, però era fonamental que no hi hagués cap líder.

-¿No va caldre mai?

Quan va començar a ser necessari va ser quan vam deixar la comuna [rialles].

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

-Ara, el Ramon i la Dolors són matrimoni i el Salvador també està casat.

-El Ramon i jo volíem viure junts, però no ser parella. Vam estar 33 anys així però al jubilar-nos vam pensar que resoldríem millor la nostra situació econòmica i pràctica sent un matrimoni legal.