Jonatan Sánchez: "Em concentro en la feina i no penso en les meves coses"

Fa un parell d’anys, un petit grup de famílies pertanyents a l’Associació de Malalts Mentals de l’Hospitalet de Llobregat van posar en marxa un projecte ocupacional destinat a crear llocs de treball per a persones amb trastorns mentals. D’aquí va sorgir la Cooperativa De La Terra i, amb aquesta, dues parades de fruita i verdures que van obrir entre el setembre i el novembre als mercats de Santa Eulàlia i Bellvitge, finançades amb diners propis i una mica d’ajuda de l’Obra Social de La Caixa. Jonatan Sánchez, veí de l’Hospitalet de 27 anys afectat per un trastorn de la conducta, treballa en la parada de Santa Eulàlia des de fa poc més d’un mes.

-Digui’m, aquest trastorn de la conducta, ¿com es manifesta?

-Es manifesta... M’emprenyava amb facilitat. Amb molta facilitat. Abans no em podia controlar.

-¿En quin sentit? ¿A què es refereix?

-Em refereixo a baralles, moltes baralles. Fins i tot amb la policia. Perquè no m’agrada que em donin ordres. A la feina sí, sé que a la feina t’han de donar ordres. Però no al carrer. Al carrer no ho suportava.

-Parla en passat. ¿I ara?

-Bé, ara estic amb les pastilles, el Diazepam. Això em manté controlat.

-Té 27 anys. ¿Com va arribar aquí? ¿Què feia abans d’això?

-m’ho va dir un amic: “Hi ha una fruiteria on busquen gent. Si tens alguna cosa mental o una invalidesa, t’agafen”. Jo hi vaig anar a preguntar. Em van dir que en aquell moment no hi havia res, però que més endavant potser hi hauria alguna cosa. Jo vaig continuar trucant i enviant missatges, fins que van obrir aquesta parada i em van agafar. Vaig insistir molt.

-¿I abans? ¿Què feia?

-Una època vaig treballar descarregant maletes a l’aeroport. També pintava i arreglava mobles.

-Ara és un treball de cara al públic. ¿Ho porta bé?

-Bé... De vegades em costa, però jo diria que ho porto més o menys bé. Estar aquí tota l'estona... Per a mi és difícil, tot i que m’hi he anat acostumant. He de revisar els comptes tres o quatre vegades, però a banda d’això, ho porto bé. Respecte al trastorn, em prova bé. Em concentro en la feina i ja no penso en les meves coses.

-Aquesta classe de programa...

-I a més, em sento molt estimat. Al mercat, vull dir. ¡Les dones se’m volen emportar a casa...! Perquè els carregui les bosses.

-Aquesta classe de programes en part serveixen per desactivar prejudicis. ¿Què n’opina de la prevenció d’alguna gent davant els trastorns mentals?

-Jo no visc del que diu la gent, a mi m’és igual. Al cap del temps aprens a passar de tot això. Que pensin el que vulguin. Jo no he tingut mai por de res.

-¿A què es deu, això?

-No ho sé... Alguna vegada he vist malalts de càncer... I amb tot el que han de passar, la malaltia, la químio, i resulta que són més forts que tu. No tenen por. ¿Per què hauria de tenir por jo?

-¿Per què n’hauria de tenir?

-Per res. Mai li he tingut por a res. Als 16 anys em vaig barallar amb els meus pares i me’n vaig anar de casa. Vaig aconseguir un pis barat, que no estava en gaire bon estat, però que podia pagar amb la meva feina.

-No va estudiar.

-No vaig estudiar, no. Amb 10 anys ja no anava a l’escola, no hi volia anar. No m’han agradat mai els estudis.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

-Té 27 anys, és jove. ¿Amb què somia?

-Somio ser mecànic de motos de competició. M’agraden molt les motos, segueixo Marc Márquez. De vegades quan no tinc res a fer me’n vaig amb el meu cosí, que té una Ducati 600. Ara estic content perquè m’estic traient el carnet per conduir moto i cotxe. Em vaig apuntar a l’escola ahir.