Gent corrent

Irene Moray: "Hem normalitzat no poder disfrutar del cos»

La jove fotògrafa que passava el pal de fregar a Berlín competeix amb un curtmetratge a la prestigiosa Berlinale.

zentauroepp46779168 irene moray caminal190205091903

zentauroepp46779168 irene moray caminal190205091903 / DANNY CAMINAL

3
Es llegeix en minuts
Gemma Tramullas
Gemma Tramullas

Periodista

ver +

Després de sobreviure un temps a base de feines precàries a Berlín, Irene Moray (Barcelona, 1992) va aconseguir fer-se un lloc com a fotògrafa i el pròxim dia 11 estrena el seu curtmetratge Suc de síndria, que competeix a la secció Short Films del prestigiós Festival de Cine Internacional de la capital alemanya. Protagonitzat per Elena Martín i Max Grosse, el film narra la lluita d’una noia per reconnectar amb la seva sexualitat.

No va aguantar més d’un any a la universitat i va agafar la maleta per anar-se’n a Berlín.

Jo volia fer cine, però com que no tenia diners per estudiar a l’ESCAC (Escola Superior de Cine i Audiovisuals de Catalunya) em vaig matricular a Belles Arts. De seguida em vaig decebre.

¿Per què Berlín?

D’allà arribaven coses experimentals que m’agradaven i tenia la necessitat d’espavilar-me sola. Però era molt beneita. El dia que vaig arribar em vaig passar la tarda plorant. Passava hores als bars sense parlar amb ningú i em sentia perduda. Vaig començar a entregar currículums i com que no sabia parlar alemany portava un paper en què havia apuntat com es deia “¿puc parlar amb l’encarregat?”. De vegades em tirava mitja hora davant d’una porta sense atrevir-me a entrar.

¿De què buscava feina?

El primer any vaig treballar netejant cases i la cuina d’un restaurant a la nit. Vaig ser recepcionista en una galeria, però mai em van pagar, i vaig treballar en un cafè però em van fer fora perquè soc molt matussera i els trencava la vaixella.

Però no va llançar la tovallola.

Finalment vaig trobar feina en una botiga de luxe i paral·lelament vaig començar a fer fotos gratis amb la intenció de donar-me a conèixer. Des dels 16 anys que feia fotos i el 2012 m’havien contractat per fer les fotos del disc de Manu Tenorio a Jordània. Al cap d’un any vaig decidir dedicar-me només a la fotografia, sense saber si podria mantenir-me.

-Doncs enhorabona. No només ha aconseguit viure de la fotografia, sinó també fer cine.

Sempre havia volgut fer cine, però al principi no haver estudiat em feia sentir insegura, inferior a la gent que havia fet la carrera. El primer curt que vam fer, Bad Lesbian, que s’inspira en les meves vivències a Berlín, va guanyar el festival de joves directors FiSH i amb els 12.000 euros del premi vaig poder pagar a l’equip i invertir en Suc de síndria.

Aquest curt tracta d’una noia que intenta reconnectar amb la seva sexualitat.

He sigut terapeuta de reiki i em va impactar conèixer tantes dones de 20 a 45 anys que no podien tenir orgasmes, o no podien tenir-ne al costat d’un home.

Passa més del que ens imaginem.

Hem normalitzat no poder disfrutar del cos, però si rasques una mica darrere d’això hi sol haver un episodi d’abús. En el curt l’orgasme funciona com a símbol d’aquesta incapacitat de poder obrir-se, de confiar en el mateix cos.

També és una història d’amor.

Tenia ganes d’explicar una història d’amor sana, una forma de relacionar-se amb un mateix i amb l’altre des del respecte, l’amor i la compassió. En el cine sovint la gent es relaciona de forma molt tòxica.

En el cine i en la vida real.

Segurament, però crec que el cine té un potencial molt fort de canviar l’inconscient col·lectiu i és el que he intentat amb aquest curt.

Notícies relacionades

¿Què significa per a vostè competir a la Berlinale?

He viscut quatre anys a Berlín i cada any anava a la Berlinale, tot i que només em quedessin 15 euros. Presentar-me al festival era el meu somni. Em van dir que seria difícil que ens seleccionessin perquè prefereixen coses més experimentals, però jo pensava: “¿I per què no?”.