Raquel Montllor: "No som fàcils d'assimilar pel sistema"

El juliol del 2014, als 40 anys, Raquel Montllor va ser diagnosticada d’autisme. ¿Com era la seva vida fins aleshores i com la va canviar el diagnòstic? Professora d’anglès, educadora social i psicopedagoga, Montllor va ser professora en escoles i instituts de Catalunya durant 10 anys, fins que la confirmació oficial de la seva malaltia es va interposar i va haver de deixar el treball. Però l’educació sempre l’ha sentit com una cosa vocacional, i s’ha espavilat, a la seva manera, per continuar ensenyant.

-Parlem d’abans del diagnòstic. S’adonava d’alguna cosa, suposo.

-Sí, me’n vaig anar adonant. De petita ja em cridava l’atenció veure quina facilitat tenia la gent per relacionar-se amb altra gent. A mi, en canvi, alguna cosa em fallava.

-¿I com ho gestionava?

-Els imitava. Era com si fos en un teatre i tingués un personatge i digués: "Ara somriuré". Imitava els comportaments dels altres.

-¿I a la feina?

-Des del principi vaig tenir dificultats a l’hora d’organitzar, de planificar. Sempre vaig necessitar un recolzament, un referent. Si estava molt temps al mateix lloc, les dificultats es notaven més, però com que anava cobrint places, en general això no passava.

-¿Com va rebre el diagnòstic?

-El diagnòstic, en comptes d’alliberar-me, em va deprimir, perquè em vaig adonar que sempre seria diferent dels altres. Vaig patir depressió i ansietat.

-Expliqui’m què va passar a la feina.

-Em van avaluar i van dir que no era vàlida. Em van retirar a la biblioteca, a cuidar el pati i a fer tasques per l’estil. Finalment em van fer passar per l’Institut Català d’Avaluacions Mèdiques, on em van valorar com a incapaç d’exercir la meva professió. És difícil que es reconegui el valor laboral de la dona autista.

-¿I dels homes autistes?

-És diferent. Hi ha més llibertat per a l’home que per a la dona. Suposo que és per les expectatives socials que hi ha sobre uns i d’altres.

-El diagnòstic, quedar-se sense feina... Devia ser difícil.

-Molt. Però aquesta depressió, ¿sap com la vaig superar? Llegint llibres sobre l’autisme. Vaig llegir tones de llibres, i això em va ajudar.

-¿Què hauria fet o deixat de fer si hagués tingut un diagnòstic més precoç?

-Potser amb un diagnòstic precoç no m’hauria ficat en l’àmbit educatiu. Potser hauria pres altres decisions.

-¿I la seva família? Hem parlat de la feina, però ¿i la seva família?

-El meu fill té 9 anys, encara és petit. Amb el meu marit l’actitud va ser: ja sabem el que tinc, ara afrontem el dia a dia.

-Em crida l’atenció: en el seu currículum hi apareix un màster en educació especial.

-Em va semblar una opció, perquè l’ensenyament és una cosa vocacional per mi. Però en aquell moment encara tenia l’autoestima molt baixa. No estava preparada. 

-¿A què es dedica ara?

-Faig una feina de baixa qualificació en un centre especial d’ocupació. Res a veure amb la meva formació.  No som fàcils d’assimilar pel sistema.

-Però no és l’únic que fa.

-Doncs no. M’he convertit en una activista a favor de les persones amb autisme. Vaig començar a inicis del 2016, fent xerrades per sensibilitzar. A biblioteques, en ampes, en associacions.

-La vena educativa.

-Sí, però també és que em vaig adonar que sobre aquest tema es fan moltes conferències, xerrades, però que gairebé sempre les donen professionals, i no hi ha gaire espai per als que podem parlar de la nostra experiència.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

-¿Alguna cosa més per incloure en aquest activisme?

-Doncs sí: formo part del Comitè per a la Promoció i el Recolzament de la Dona Autista. Som un grapat de dones que ens hem unit amb l’objectiu de conscienciar i sensibilitzar sobre el tema.