Suso Gracia: "Si la gent no s'organitza, la derrota està assegurada"

Si vostè pertany al 38 per cent de barcelonins que viu de lloguer és probable que tingui el cor en un puny. Davant els augments que van del 20 al 60 per cent, han florit desenes de grups de vivenda i el 2017 va néixer el Sindicat de Llogaters de Barcelona, que, davant dels abusos dels grans propietaris, exigeix un preu just i defensa la desobediència, és a dir, que els llogaters es quedin a casa fora de contracte pagant el mateix lloguer. Suso Gracia (Ourense, 1952) és una cara habitual en totes les accions del Sindicat.

¿Per què s’hi va afiliar?

Des del 1985 tinc un contracte de lloguer en un pis del carrer Parlament, al barri de Sant Antoni. El 2016 em va arribar el famós burofax comunicant-me el final del contracte.

Aquest paperet fa un ensurt de mort.

Amb la meva parella ja portàvem anys pagant 750 euros. No teníem ni un duro, però ens donava per a una ampolla de vi. Vaig buscar per tota la ciutat i la seva rodalia, però tot estava igual. ¡Estava a punt de jubilar-me i em plantejava anar a viure en un paller al Pirineu!

En lloc d’això, es va apuntar al Sindicat de Llogaters.

Penses que a tu no et tocarà, fins que et toca i llavors reacciones. La idea del Sindicat em va semblar esplèndida i, tot i que al final ens van renovar el contracte per tres anys amb un augment mínim, continuo participant en tot el que puc.

¿És la primera vegada que milita?

No ho feia des dels anys 70. Vaig néixer a O Barco, un poble d’Ourense, i vaig arribar a Barcelona amb 18 anys i 5.000 pessetes a la butxaca. Aquí hi havia una activitat política brutal i em vaig apuntar amb el primer que se’m va acostar, que era del Partit Comunista Internacional. Després de les eleccions vaig pensar que s’imposaria un estat social avançat, però no va ser així i vaig deixar la política.

Va a les assemblees, als desnonaments, a negociar amb administradors de finques...És

una vergonya els abusos que s'estan vivint a Barcelona, la cobdícia s’ha apoderat de tothom. ¡Què és això d’expulsar la gent fins i tot quan porta molts anys pagant religiosament! Hem de tenir dret a una vivenda digna i a poder pagar-la tranquil·lament.

Com ja va passar amb la PAH, impressiona veure gent que no sap de lleis negociar de tu a tu.

No es necessiten quatre llicenciatures per parlar, només tenir quatre idees clares. La casta dels administradors de finques i els agents immobiliaris estan acostumats a fer el que els dona la gana i quan ens veuen arribar es queden bocabadats. Existeixen els fons voltor però també molts voltors petits, que són actors fonamentals en l’actual desenfrenament.

Fins i tot en les negociacions més tenses, vostè aparenta calma.

La processó va per dins. Prefereixo tenir molta activitat pacífica, perquè el grau d’indignació és brutal i algun dia d’aquests esclatarà.

A Barcelona hi ha unes 300.000 famílies que viuen de lloguer.

Son més que suficients per muntar uns pollastres increïbles. En cada desnonament hauríem de ser almenys 10.000 persones, el problema és que es mobilitza molt poca gent. Des que va néixer el Sindicat hi ha hagut victòries i ja som 1.700 afiliats, però anem molt a poc a poc i els voltors van a tota castanya. L’ideal seria un sindicat a escala de tot Catalunya i totalment al marge dels partits.

La situació té similituds amb la del 1931, quan hi va haver una històrica vaga de lloguers a Barcelona. Ja es planteja una vaga en diversos blocs.

Fer una vaga de lloguers és l’hòstia, però s’han de tenir molts nassos. Imagini’s que es decreta vaga de lloguers a tot Barcelona: ¿Vostè la faria? ¿Jo la faria?

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

Depèn de si estem molt desesperats o no, suposo.

Tinc una màxima que sempre repeteixo: si la gent no s’organitza la derrota està assegurada, en canvi si t’organitzes pots guanyar.