Jesús Lafuente: "A l'Àfrica hi ha un lloc per a la nostra aportació"

De la tasca que aquest neurocirurgià exerceix al quiròfan en depèn no només la supervivència de persones, sinó també que cada senyal que els nervis envien des del cervell arribi als braços, cames, mans i peus per exercitar moviments. Que un pacient torni a caminar o afini la precisió i destresa amb els dits està en mans de metges com ell. Amb tot just 15 anys, Jesús Lafuente (Saragossa, 1965) ja va tenir ocasió d’endinsar-se en una sala d’operacions per veure el seu pare fer el que avui ell fa. Cirurgies de columna i de la base del cervell són la seva especialitat, al capdavant de la Unitat Funcional de Cirurgia de la Columna Vertebral de l’Hospital del Mar de Barcelona. Des de fa uns anys, operar i ensenyar a operar a l’Àfrica accentuen la seva motivació professional.

Ja que als governants europeus compartir idees de progrés i contribuir al benestar de la ciutadania de l’Àfrica perquè aquesta no hagi de fugir no sembla motivar-los, almenys que metges com vostè operin allà és esperançador per al continent oblidat.

No veig motiu en ple segle XXI per deixar morir pacients de malalties tractables i operables, no importa on visquin. Per la meva experiència en missions mèdiques a l’Àfrica en els últims cinc anys, sé que malgrat els límits de la nostra intervenció, hi ha clarament un espai per a la nostra aportació, el nostre talent i progrés allà.

¿Qui estimula des d’Europa missions com en les quals vostè participa a l’Àfrica?

L’estímul ve únicament i exclusivament per part del metge que vol buscar una nova experiència dins de la seva professió. Lamentablement i a causa dels pressupostos ajustats dels centres on treballen, alguns no disposen ni de finançament ni de permisos especials per fer una tasca tan beneficiosa i vital. La formació que fem a metges locals és impagable i absolutament necessària.

¿Però expliquen el que estan fent a governs d’uns i altres països?

Sí, i un espera que amb les iniciatives que estem desenvolupant, jo juntament amb altres professionals sanitaris i la Fundació Neurologia, Educació i Desenvolupament (NED), anem veient canvis d’actitud en les institucions i que puguin estimular amb temps o diners les iniciatives.

Entrem al quiròfan, ¿com viu l’experiència d’introduir-se en una cosa tan delicada com és la medul·la espinal?

Obrir la medul·la és una cosa molt especial i diferent d’altres cirurgies, fins i tot de la del cervell. Entrar en un espai a través d’una ranura de pocs mil·límetres sabent que la desviació d’un o dos mil·límetres pot resultar en un dèficit neurològic permanent és potser un dels reptes més grans a què em sotmeto cada vegada que ho faig. És una intervenció d’alta complexitat i risc. A diferència del cervell, a la medul·la totes les àrees són funcionals.

¿En què ha consistit la seva última missió a l’Àfrica?

La primera setmana de desembre vam anar a un hospital de Tanzània set persones de l’Hospital del Mar (infermeres, cirurgians, anestesistes...). Vam fer 25 cirurgies, 14 a nens, de diverses patologies, en dos quiròfans, i vam donar formació als professionals locals. I fa un any i mig, en una altra missió en què vaig participar, vam equipar una unitat per operar a Mombasa.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

¿Què li deixa cadascuna d’aquestes missions a nivell més personal?

Aquestes missions m’han fet apreciar que màgica que és la vida, que afortunats que som al nostre mitjà, la meva meravellosa professió, la generositat dels meus col·legues de la missió, l’agraïment indescriptible dels pacients i les incondicionals i inacabables ganes d’aprendre que tenen aquells que mostren interès. Em sento més pacient, comprensiu, afectuós, respectuós, acurat, il·lusionat i amb més ganes de tornar. S’ha d’aconseguir que la missió sigui no haver de fer-ho.