Santi Sarrià: "El meu art el desplego amb els gossos de competició"

Santi Sarrià era vigilant de seguretat al Port Olímpic abans que estilista caní, i és conscient que el seu aspecte –un tipus fornit i rapat amb tatuatges samoans als dos braços– no s’ajusta als estereotips del sector. "No soc el perruquer típic, quan arribo als concursos, crido l’atenció", diu. Tot i que no han passat ni cinc anys des que va obrir la seva botiga d’estilisme caní a Barcelona –Samoa–, i menys de sis des que va decidir replantejar la seva vida, Sarrià ha demostrat que té sobrada mà per a això i ha guanyat premis a cada concurs que s’ha presentat. Un cartell a la vitrina del local recorda que és el vigent campió d’Espanya.

-De vigilant de seguretat a estilista de gossos. Quin canvi.

-La veritat és que jo vaig entrar en seguretat per necessitat. Durant 15 anys vaig treballar en un negoci familiar que se’n va anar a l’aigua amb la crisi. En aquella època estava en el món del ‘jiu jitsu’ i no va ser difícil aconseguir feina de vigilant.

-¿Per què els gossos? ¿Per què l’estilisme caní?

-Per... Per diverses raons. L’abril del 2013 va morir la meva mare, que sempre m’havia demanat que canviés d’estil de vida, que la nit era perillosa. D’altra banda, una parella que vaig tenir fa uns 15 anys que és perruquera canina m’havia dit que tenia un do per a això, una sensibilitat especial.

-¿La té? ¿Què s’ha de tenir per ser un bon estilista caní?

-A un bon estilista caní d’entrada li han d’agradar els gossos, evidentment. Però, a més, ha de tenir molta paciència.

-M’ho imagino.

-Cada animal té una història a darrere, una energia, un manteniment. Molts venen molt bé i molts venen molt malament, i tu has de saber manejar cada situació.

-¿Què és el pitjor que es pot trobar?

-El pitjor escenari sol ser un gos molt, molt nerviós que ve ple de nusos, que no es deixa raspallar i que mossega. Amb aquests s’ha de tenir molta paciència, i si no queda més remei, doncs posar-li el morrió.

-¿Hi ha un perfil de client?

-Hi ha tota mena de clients, des del gos de la senyora Maria del cinquè fins a gossos d’exposició. Des de gent del barri fins a gent que recorre 300 quilòmetres amb cotxe per venir aquí. Dit això, és en els gossos de competició on podem desplegar el nostre art.

-I en els concursos, ¿no? Digui’m, ¿una cosa va amb l’altra? ¿Tots els estilistes de gossos competeixen en concursos?

-No sabria dir-li, n’hi ha molts, però el que li puc dir és que per a mi va ser una motivació afegida.

-¿Què vol dir?

-Miri, jo vaig prendre la decisió i em vaig dedicar a fer formació. Molta, molta formació. Especialitzacions raça per raça amb criadors, va ser molt interessant. I el desembre del 2013 em vaig presentar al meu primer concurs.

-¿I? Li va anar bé, suposo.

-Vaig guanyar la medalla de bronze en la categoria de principiants. Va ser una sorpresa, i allà em va acabar d’entrar del tot la motivació. Jo d’adolescent havia competit en el món de l’skate, i després al món del ‘jiu jitsu’... M’agrada la competició, i va ser el que em va acabar de convèncer. Al cap i a la fi, el que competeix està obligat a superar-se. El 2015 vaig ser el perruquer revelació de l’any, el 2016 el millor perruquer de l’any i el 2018 campió d’Espanya. Ara estic nominat a millor perruquer internacional de l’any.

-Digui’m, ¿com és el sector de l’estilisme caní? ¿Hi ha molta competència?

-L’hi diré: el problema és que hi ha falta de control en la formació acadèmica. Moltes acadèmies t’ofereixen cursos de 2.000 euros que no valen per a res.

-¿No es fa res per posar-hi remei?

-Sí, existeix l’Associació Espanyola d’Estilistes Canins, que està batallant perquè això es reconegui com a ofici i es pugui legislar sobre la formació.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

-¿No són ofici? ¿Què són?

-Estem en l’epígraf d’ensinistradors. Però estem en la recta final perquè sigui reconegut.