Mercè Sanz: «L'horror d'Auschwitz em va ensenyar a estimar la gent»

Ni Nadal, ni any nou, ni Reis; al camp de concentració no se celebrava res. Ni tan sols despertar-se cada matí. Mercè Sanz (Lleida, 1933) la mitjana de tres germans, tenia 6 anys quan va entrar en l’horror d’Auschwitz. Ho va fer amb el seu germà Herminio, un any i mig més gran que ella. De la mà del seu pare, un professor d’Història republicà, van caminar des de Barcelona fins a França. La mare, molt malalta, i la germana petita es van quedar a Catalunya. Del camp d’Auschwitz, la gana i les pallisses és el que més recorda aquesta supervivent que ha dedicat la seva vida a la infermeria.

¿Els seus companys d’activitats aquí a l’Espai Social de Catalunya La Pedrera a Montbau, saben que va estar a Auschwitz?

La majoria no. Vaig explicar moltes coses al llibre ‘Una nena catalana als camps nazis’ (Claret) perquè em molestava que algunes persones en parlessin sense haver estat en un camp de concentració. Però encara em fa mal recordar com ens pegaven i el poc que ens donaven de menjar. Buscàvem el que deixaven gossos i gats. Hi havia un gos que em venia a buscar quan li portaven menjar, com si sabés que tenia gana.

Sobreviure al camp, ¿com diria que la va influir?

A mi aquell horror em va fer venir ganes d’ajudar. Vaig voler dedicar-me a la infermeria perquè volia cuidar les persones, a les criatures. “L’horror d’Auschwitz em va ensenyar a estimar la gent” He fet moltes coses voluntàriament. Encara avui amb 85 anys que tinc, amb punt de creu faig tovalloles per regalar a gent que ni tan sols conec. Així m’entretinc. Visc sola i m’ho faig tot jo.

Menys el dinar, perquè al migdia menja cada dia a l’Espai Social amb el programa 'Dina en companyia'.

Sí, només he de creuar el carrer i ja estic allà. M’ho passo bé, i el menjar, tot el que ens donen, és molt bo. Almenys així no estem sols tot el dia. Jo tinc una filla i dos nets però ells tenen la seva vida, i a l’Espai Social la gent és molt amable. També visito coneguts que estan malalts.

Vostè conserva la salut.

Bé, faig veure que estic bé. A Auschwitz em van transmetre dues malalties. Ens utilitzaven de conillets d’Índies. Ens portaven a la infermeria i ens injectaven coses. Quan vaig arribar a Barcelona em van preguntar si el meu pare era alemany i si em maltractava. Érem dos nens republicans als quals ningú estimava. Vam tenir sort d’uns familiars a Avellaners (Alta Ribagorça) que ens van acollir i, a Barcelona, els jesuïtes van ser com uns pares per a mi.

L’ajuda és una cosa que no s’oblida. 

I crec que haver patit tant i haver vist patir altres nens, fa que jo també em senti bé ajudant, ho he fet tota la vida. Un dels meus millors Nadals el vaig passar un any al polvorí de Montjuïc amb unes famílies gitanes. Jo treballava a l’Hospital de Sant Pau, ens havien donat torrons i moltes altres coses. Encara no estava casada i amb tot allò me’n vaig anar a Montjuïc. Vaig anar-hi per regalar-ho tot i em van demanar que em quedés a dinar. Va ser un dels dies més feliços de la meva vida. Com que de petita havia passat tanta gana, tot allò em sobrava. Vam menjar tots asseguts a terra.

¿Dels seus anys com a infermera, de què se sent més satisfeta?

D’haver ajudat a posar en marxa el banc de sang. Fins que em vaig jubilar, als 65 anys, vaig treballar com a infermera de laboratori, tractar pacients m’agradava, però em posava trista. Vaig estar a la Fundació Puigvert i a l’Hospital de Sant Pau, on em van demanar que organitzés un sistema perquè la gent pogués fer donacions de sang per als malalts hospitalitzats. 

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

Ara, ¿Què li demana a la vida?

Ara ja només demano poder ajudar en el que pugui la meva filla i els meus nets.