Carme Sala: "Cada nen pot avançar des d'on està"

Les vacances nadalenques eren de les poques dates en què Carme Sala Sureda (les Planes d’Hostoles, la Garrotxa, 1942) podia tornar a casa a reunir-se amb els seus pares i els seus cinc germans. Així va ser durant els anys que va estar a l’internat de les Escolàpies de Girona, pràcticament tota la primària i el batxillerat. La dura moral judeocristiana de la seva educació estava als antípodes pedagògics del que il·luminaria el seu camí com a mestra. Es va inspirar en pedagogies avançades com les del francès Célestin Freinet, el psicopedagog italià Francesco Tonucci i l’ideari de l’Escola de Mestres Rosa Sensat. Motivada per l’obertura d’horitzons mentals, la inclusió de diferents capacitats a l’aula i la igualtat d’oportunitats, va posar en marxa tres escoles.

¿Quins detalls expliquen la duresa de l’internat on va passar part de la seva infància?

Amb ulls d’avui, es veu més dur. Llavors fins i tot et feien sentir una privilegiada per poder estudiar. Però jo enyorava molt la família. Ens deien que havíem de ser fortes, sort de les amigues. Els dissabtes ens venien a veure els pares, però si no ens havíem portat bé, no els vèiem. Amb la roba neta que ens portaven, ens deixaven formatge o fuet, que les monges ens racionaven. Els dissabtes a la tarda escrivíem cartes, però abans d’enviar-les, les monges les llegien.

¿Quin va ser el seu primer contrapunt a allò?

El moviment escolta de les escoles Virtèlia i els seus valors democràtics i catolicisme progressista. I les seves primers feines com a mestra, un a l’escola Pyrene, al barri de Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera, a Ciutat Vella. La va fundar Manel Costa-Pau i el capellà del barri ens enviava nens de famílies que no podien pagar. I una altra gran experiència al barri del Verdun.

¿També amb famílies sense recursos?

Sí, que vivien a les Cases del Governador. El capellà de la parròquia de Sant Sebastià va cedir un espai per escolaritzar fills de famílies en situacions increïbles. En recordo una de vuit fills i el pare a la presó. Allà vaig aprendre a posar-me al lloc de cada menor, és el millor que pot fer un mestre per poder motivar-lo, conèixer el seu context familiar, circumstàncies i capacitats. Solem etiquetar, diem: ‘aquest no hi arriba’. L’escola que només valora uns continguts únics als quals tots han d’arribar és una fal·làcia. Importa que cadascú salti des del seu nivell. Cada nen pot avançar des d’allà on està.

La inclusió és un valor present al llibre Escola Lavínia. Els orígens d’un referent pedagògic, que ha escrit amb Montserrat Camps (Curbet Edicions). Va ser l’escola que van inaugurar el 68 a les Corts.

Un grup de pares interessats per una educació diferent la va promoure. I als que la vam posar en marxa ens movia la lluita contra pors, obligacions i continguts encotillats. Defensàvem la feina en equip i bon ambient entre professors, canvis fonamentals en els continguts i en les relacions a l’escola i acostumar l’alumne a respectar i valorar les diferències entre ells. La veritable escola inclusiva valora què aporta cada alumne, tingui les capacitats que tingui.

¿Què l’ha motivat més en la seva professió?

Despertar la curiositat, que el nen vulgui conèixer, més que sàpiga llegir, que tingui interès a llegir. Educar és donar instruments per viure amb horitzons amplis. Haver militat en partits clandestins contra el franquisme em va portar a voler fer caure el sistema de l’escola autoritària, a ensenyar a tenir consciència pròpia i una visió diferent. Em motiva que la gent pugui descobrir les mil possibilitats de la vida, i el dret a la vida ordinària de tot el que conviu amb alguna discapacitat.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

¿A què dedica la seva jubilació?

Soc voluntària de la Fundació Akwaba. Ensenyo llengua a dones acabades d’arribar, i creo relació entre elles. I viatjo, escric i col·laboro en investigacions.