Elettra Stimilli: "La immigració no requereix gestió, sinó convivència"

Els dies 13 i 14 de desembre passats, mentre tants de nosaltres teníem ja al cap sopars, regals, marisc i pulardes, al Palau Macaya de Barcelona intel·lectuals arribats de diversos països parlaven de la raó i les emocions en la societat, la política, l’economia i la religió. L’edifici modernista de Puig i Cadafalch del passeig de Sant Joan, al seu dia llar de la família d’un fuster genovès que reparava vaixells i va arribar a Palamós on coneixeria la seva dona, va acollir el simposi sobre com raó i emocions agafen les regnes de les nostres decisions al comprar, votar o triar el camí a seguir. Entre els ponents convidats per l’Obra Social La Caixa i la Fundació Joan Maragall, hi va haver la investigadora de la Universitat La Sapienza de Roma, Elettra Stimilli.

Nadal, Reis..., festes d’esperit religiós i cos ateu, de trobades i absències. ¿En què sustentem les emocions?

En la nostra època tan dominada per l’economia, no reprimim les emocions, però les cultiva en desitjos inútils vinculats a alegries improvisades.

¿Per què dipositem les emocions fora de nosaltres i en coses materials?

Perquè així evitem confrontar-nos amb aquestes, una llàstima perquè només aquestes ens porten a la veritat i al criteri propi.

Un món d’emocions globalitzades.

No és casual que el futbol s’hagi convertit en un mercat. És l’exemple màxim i molt clar de no saber què fer amb les nostres emocions. Triem dipositar-les en coses o objectes que ens donaran un plaer sí, però fràgil, que finalitza a l’acabar-se el partit o al consumir un producte. Preferim el plaer immediat que arriba de fora.

¿Quin preu paguem per no confrontar les nostres pròpies emocions internes?

Spinoza (filòsof holandès) parlava de passions tristes, les que neixen de ressentiment i frustració, resten potència a la vida i impacten també sobre l’altre.

Les mateixes emocions tampoc són pilars sòlids. L’amor pot anar i venir.

Tenir una relació profunda amb les emocions significa confrontar-se amb la caducitat, afrontar la finitud. Per això amor i mort són clàssics de la filosofia.

¿Quina és la seva relació amb la mort?

Soc filla de mare molt catòlica, vaig tenir una educació religiosa i ja de nena em preguntava: com és possible que Déu, que ho pot tot, faci morir Crist. Aquesta mort és l’exemple de finitud, i em vaig interessar per totes les religions com a fenomen social. La filosofia no m’ha donat una resposta absoluta, però al preguntar-me, he trobat el meu punt de vista i entenc la caducitat com un recurs i no com a perill. La filosofia absorbeix les preguntes de la religió i les reformula a partir de la caducitat humana.

¿La felicitat què és per a vostè?

L’exercici quotidià de potenciar passions positives, valorar el món i la naturalesa com són. No significa conformar-se, sinó trobar la nostra perspectiva sobre el món. És urgent canviar la nostra relació amb ell i amb la naturalesa, crear vincles de coexistència i no de submissió. És fonamental sentir la igualtat en la diferència i és urgent valorar tota diferència com a recurs, no com a por.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

La por, aquesta gran arma política.

Sí, la por és l’arma política contra el respecte humà, i Europa arma amb aquesta por d’una dreta que alimenta el populisme. La política juga amb les emocions, no amb la raó. Occident té una responsabilitat. No pot preservar la tranquil·litat dels seus països amb l’actitud de por i hostilitat envers el de fora. La immigració no requereix gestió de fluxos, sinó trobar maneres de coexistència a partir de persones que ja estan aquí. L’exemple de Riace demostra que sí que hi ha fórmules de possible convivència i benefici mutus amb respecte humà.