Sanja Rahim: "Tinc clar que vull estar al servei de les persones"

¿Quina pregunta es faria a si mateixa si es fes una autoentrevista?

A mi el que m’interpel·la en el meu dia a dia és quin és el sentit del faig i si ho faig bé.

D’acord. ¿Quin és el sentit del que fa?

Tinc clar que vull estar al servei de les persones.

¿I d’on li ve, aquesta convicción?

De dues coses. La primera: els meus orígens. Els meus pares són de Bangla Desh i van migrar a Barcelona a la recerca d’una vida millor. Tenir uns orígens en un país en vies de desenvolupament em fa més conscient de les oportunitats que he tingut per néixer aquí.

¿I la segona?

El 2008 em van diagnosticar la malaltia de Crohn: un 70% del meu aparell digestiu eren úlceres. Després de provar sense èxit totes les medicacions que tenien a l’Hospital del Mar, em vaig sotmetre a un autotrasplantament de medul·la òssia al Clínic. Els metges em van donar una nova oportunitat per tirar endavant i jo vull donar als altres el mateix que m’han donat a mi.

Va néixer a Barcelona el 1993 i es va criar al Raval. Bona part de la seva identitat són els carrers d’aquest barri.

Vivíem a Nou de la Rambla i recordo especialment els passejos nocturns amb els meus pares Rambla avall. Però ja no visc allà, no reconec l’essència del barri. El Raval és diversitat, hi passen moltes coses i totes s’interconnecten; aquesta és la seva màgia. Però ara gairebé tot és turisme i restauració, gent de passada.

Va estudiar Polítiques i un postgrau en migracions. Se sap la teoria i a més té l’experiència pròpia.

Quan vius aquí i els teus pares tenen una cultura diferent, passes per processos molt complexos i crec que haver-ho viscut m’ajuda a entendre el que poden estar passant les persones en una situació similar.

¿Per exemple?

La meva germana gran es va casar amb un home que no és musulmà ni bengalí, i això va ser difícil d’encaixar per als meus pares. Has de trencar moltes regles que ells no s’esperen.

¿Què respon quan li pregunten d’on és?

Sempre dic que soc “d’aquí”. Ho faig a propòsit, perquè ja sé que la següent pregunta serà: “Ja, ¿però on has nascut? ¿D’on són els teus pares?”. Quan em fan aquestes preguntes em veig obligada a justificar qui soc i per què em sento d’aquí.

¿S’ha passat del racisme a la discriminació invisible?

Sí. En el meu cas acostumo a trencar l’esquema de la llengua. Parlo bengalí, però només a casa, i vagi on vagi la meva llengua vehicular és el català. Això encara sorprèn molt, igual que el fet que tingui una bona formació sent de pares migrants.

És tècnica d’acollida en la fundació Migra Studium.

Acollim persones en situació irregular o que fa poc temps que són aquí, i les assessorem sobre albergs municipals, menjadors socials, cursos de llengües, formació laboral... Però per damunt de tot les escoltem. Sigui quina sigui la seva història, aquí poden respirar per un moment.

Aquest any han passat per Migra Studium 4.800 persones. ¿Què tenen en comú?

La necessitat de ser reconegudes. Les persones en situació irregular són invisibles administrativament; anomenar-les pel seu nom, en lloc de dir “el xinès” o “el pakistanès”, escoltar-les i mirar-los als ulls és un gest de reconeixement essencial.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

L’altra pregunta que ha dit que es faria a si mateixa és si està fent bé les coses.

Crec que sí, em trobo molt a gust amb aquesta feina, tot i que de vegades no sé si les meves paraules són suficients. Sempre he intentat ser al costat de les persones i recolzar-les, ja sigui com a voluntària, treballant o acompanyant la meva família i els meus amics en els seus processos vitals. Intento acompanyar a tothom en la mesura que puc.