Montse Izaguirre «La doma és estètica, elegant i perfeccionista»

¿Que com va arribar la Montse Izaguirre als cavalls? Ho explica ella mateixa. “Ja de petita m’agradaven. A alguns els van els cotxes; a d’altres, els ninos... Bé, a mi em va donar pels cavalls. Tenia mil joguines de cavalls, ho recordo”. Així que no hi ha referents, no hi ha gens, no hi ha figura exemplar: la brúixola, l’instint, la passió sense més ni més. Avui, amb 23 anys, Izaguirre és genet de doma clàssica i viu submergida en aquest món, tal com volia. Entrenant i competint. Si n’hi hagués, la meta seria aconseguir –algun dia, en algun moment– la màxima comunió amb l’animal.

-Digui’m, ¿el seu primer record amb un cavall de veritat?

-La meva mare portant-me a fer passejos al parc de l’Oreneta. “Sempre volies anar a muntar a cavall”, m’explica. Però no en tenia prou, demanava més coses: més passejos o que m’apuntessin a classes, per saber-ne més.

-¿I?

-La meva mare deia que era molt car. I el meu pare... El meu pare ho veia com una cosa... com un món molt llunyà. No hi estava en contra, simplement passava del tema.

-¿Llavors?

-Llavors, quan estava a punt de complir 15 anys em vaig posar molt tonta i vaig dir que l’únic regal que volia era aquest, que m’apuntessin a classes. Feia anys que hi insistia, mai vaig deixar d’insistir-hi, però a aquesta edat em vaig plantar. La meva mare em va apuntar a una hípica i jo estava encantada. En aquells temps, a un noi o noia amb molt entusiasme, com jo, de seguida la tractaven com si fos de la família.

-¿Què vol dir?

-Bé, que ajudaves a preparar cavalls, de vegades et demanaven que anessis a una ruta... Jo hi anava cada cap de setmana i m’ho passava molt bé. Va ser una època molt divertida.

-Si es troba on es troba és perquè va progressar.

-Sí, és clar. Vaig progressar, em vaig adonar que no ho feia gens malament. I veient la gent que es dedica a això, crec que en algun moment vaig pensar: ¿per què no?

-Dins de tot el que es pot fer en el món dels cavalls, ¿per què la doma?

-La doma m’agrada perquè és una disciplina superestètica, superelegant i superperfeccionista. M’encanta la compenetració que has d’aconseguir amb el cavall, l’harmonia que exigeix entre el cavall i el genet. Que des de fora es vegi tot tan fàcil i que en realitat sigui tan complicat, això també m’atreu. En vista dels altres, el treball del genet de doma és invisible. De fet, la gent de vegades té la impressió que no fas res.

-Tot això parla molt de vostè. La seva debilitat per l’elegància. Per l’estètica. Pel perfeccionisme.

-Sens dubte, connecta amb coses molt meves. Però vull remarcar que en la doma el més important és el cavall. Elegant és el cavall. En la doma, el que fa el genet és compartir aquesta elegància.

-¿Li agradaria parlar d’algun cavall en particular dels que ha muntat?

-Doncs sí, m’agradaria parlar de l’Spirit. Era el cavall del meu primer professor, Josep Maria Castellet, i la veritat és que en guardo un record especial. És el cavall amb el qual més he après, amb el qual vaig perdre totes les pors, amb el qual més he disfrutat.

-¿Qui és el genet de doma clàssica que admiren els genets de doma clàssica?

-En el meu cas seria Edward Gal. És holandès. Algun dia m’agradaria tenir el mateix ‘feeling’ que ell té amb el seu cavall, el Totilas.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

-Entenc que ha aconseguit viure del que més li agrada. Els cavalls.

-Doncs sí, em guanyo la vida muntant cavalls de particulars, domant i fent classes, i de tant en tant fent alguna ruta. Tenint en compte que és un món difícil, no em puc queixar.