Carla Bonet: «Treballaré amb il·lusió, però també amb una mica de por»

“Hola, bon dia. Em dic Carla i seré la vostra guia en aquesta visita al monestir de Sant Cugat”, comença la Carla. És dissabte o diumenge. Al davant espera un grup per ser guiat. ¿Qui pot saber el que li ha costat arribar aquí? No gaires. La Carla té la síndrome d’Asperger i socialment ha hagut de pagar un preu. Va patir assetjament a l’escola. Durant una temporada va preferir estar tancada a casa, perquè casa seva era territori segur. Al diagnòstic precís el van precedir alguns d’equivocats: esquizofrènia, bipolaritat. Avui, producte d’un acord entre la Fundació Friends i l’Ajuntament de Sant Cugat, Carla Bonet treballa de guia al famós monestir. Però ningú sap el que li ha costat.

-Ha sigut un repte, suposo.

-Un repte, sí, és clar. Al principi pensava que seria incapaç de fer-ho.

-¿En quin sentit, o sentits, exactament? ¿Què li imposava més respecte?

-El tracte amb el públic. A això va ser al que més em va costar adaptar-me, a tractar amb grups en els quals no coneixia ningú.

-Perquè...

-Perquè depenent de la situació, no sé com reaccionar. A una situació que no m’espero normalment em costa reaccionar.

-M’imagino que segueix un guió, ¿no?

-És clar, recordo quan me’l van donar perquè l’estudiés, ¡un guió de 20 pàgines! Al veure’l vaig pensar: “Això no em sortirà, això és molt difícil...”. Però la veritat és que tothom em va ajudar, els altres guies em van ajudar, i, a més, ¡tinc molt bona memòria! Jo coneixia el monestir, però com el coneixen tots. A través del guió vaig descobrir els seus secrets. Em va encantar.

-O sigui, que no li va costar aprendre-se’l.

-Bé... Vam estar diversos mesos treballant-hi. Vam fer un resum, vam assajar diverses vegades el recorregut...

-¿I l’estrena? ¿Com va ser l’estrena?

-¿L’estrena? ¡No! Millor no en parlem. Sisplau, sisplau.

¿Per què? ¿Què va passar? Expliqui-m’ho...

-Doncs perquè... En fi. Es va fer coincidir amb el dia de l’Asperger, que és el 18 de febrer. La inauguració va ser el 21.

-Quan parlem d’inauguració...

-La inauguració del Guia’m. Així es diu el projecte.

-¿Què va passar?

-Bé, doncs que jo pensava que faria de guia per a un grup petit, l’alcaldessa, la regidora de Cultura, alguna gent de Friends... ¡I de sobte tenia davant un grup de 40 persones! Jo tenia una ansietat... Tan ansiosa que vaig fer la feina plorant.

-Carai.

-Però dissimulant, també. Gairebé ningú se’n va adonar.

-¿Va sortir bé?

-Va sortir bé. Estava una mica bloquejada, però va sortir bé.

-Suposo que aquesta feina... No ho sé: que té conseqüències positives en la seva rutina.

-És clar que sí. ¡Ara soc famosa!

-Seriosament...

-Seriosament, però a més, sí, per exemple si ara ve un grup de 40 persones, al principi em quedo bloquejada, però després, no passa res.

-Expliqui’m, ¿què és el que més disfruta de la feina?

-Els capitells.

-Els capitells. ¿Per què?

-Perquè és com un joc, perquè tenen alguna cosa amagada dins, són com petits enigmes i és el que més disfruto d’explicar.

-En termes generals, la feina li fa il·lusió, ¿no?

-Vaig a treballar amb il·lusió, però també amb una mica de por, aquesta és la veritat. Sempre em pregunto el dia anterior: ¿qui vindrà? Afortunadament, quan hi ha grups concertats sempre m’avisen.

-¿Quan ho passa malament?

-Quan venen nens. Nens o adolescents. Però no tots els nens, només els esverats. I els adolescents, que si el selfi, que si el pujo a Facebook. Però he après a portar-ho bé, a aguantar.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

-Expliqui’m, ¿què li agradaria fer a la vida?

-¿Això? Per què no. Aviat s’acaba el contracte i espero que me’l renovin.