Agustí Ventura: "Al cim em sentia sol i acompanyat, i amo de tot"

Agustí Ventura va néixer a Barcelona el 7 de setembre de 1924, una mica més de 12 anys abans que esclatés la Guerra Civil. ‘Fam’ és la paraula que li serveix per resumir aquest capítol en la seva vida. El seu pare tenia un taller d’enquadernació, una cosa que odiava però en la qual s’afanava a ajudar per poder dedicar-se al que ja als 17 anys estimava tant. Dels 196 pics de més de 3.000 metres d’altitud del Pirineu complet, n’ha conquerit 126. Els peus d’aquest home han trepitjat més cims i crestes de muntanya que asfalt en ciutats i pobles. Als 94 anys, encara disfruta escapant-se a la muntanya, el lloc on sempre ha sigut feliç. Ventura és membre del Grup Cavall Bernat, creat fa 40 anys per enamorats de l’escalada i de la inconfusible agulla montserratina.

¿Què li diuen les muntanyes? 

Sento la mateixa resposta per a aquesta pregunta que si em preguntés si dialogo amb els meus morts. Jo ho faig. Al cementiri de les Corts parlo amb el meu avi matern, el recordo molt. Tot i que va morir el 1936, encara avui em deixo aconsellar per ell. Doncs amb les muntanyes, igual. Veient una posta de sol o fins i tot enmig d’una bona tempesta, he tingut converses espirituals sol i amb companys d’escalada que avui ja no hi són. M’han fallat, se n’han anat abans que jo, alguns amb 10 anys menys.

¿L’impressiona o tem la seva pròpia marxa? 

No, mai he temut la mort. Si no, no hauria escalat mai. Sé que un dia o un altre petaré, però no em preocupa ni em fa perdre el son. De vegades penso que això meu ja dura massa, els metges em diuen que no vagi més a veure’ls, i em posen d’exemple.

¿Què li ha fet arribar tan bé als 94?

No ho sé. Menjo de tot. Mai he fumat, això sí. I sempre que sortia amb amics, sabia quan dir prou d’alcohol.

¿No li fa mal res?

Fins fa poc, no. L’últim any un genoll m’impedeix fer llargues caminades. 

¿Què li diu el metge d’aquest genoll?

Ell em posaria una pròtesi, però jo li dic: quan sigui gran ja en parlarem.

Gran... ¿Encara condueix?

¡És clar que condueixo! ¿Per què no ho hauria de fer? Ho faig des dels anys 50 i mai he tingut cap pinya. Vaig tenir quatre motos i amb cadascuna vaig fer 100.000 km. Amb una vaig anar amb la meva dona fins a Àustria. Recordo que va ploure moltíssim, i jo li deia: tranquil·la, és que els rius baixen molt plens. Però quan vam tenir els nostres dos fills, vaig deixar la moto. Em vaig dir: Agustí, al cotxe no, però a la moto tu ets el xassís. I quan em vaig casar, entre els 30 i els 40, vaig deixar l’escalada més atrevida i arriscada. Havíem fet barbaritats, avui hi ha molta més seguretat. Nosaltres hi anàvem amb espardenyes de cànem que compràvem al carrer d’Avinyó. Al casar-me vaig sentir que tenia un compromís, no podia fer-me mal.

¿Com la va conèixer a ella –M. del Carme–?

Al tren, anant a esquiar a la Molina. Amb els meus amics sempre viatjàvem sense bitllet. Passàvem d’un vagó a l’altre esquivant el revisor. I en un moment donat jo em vaig asseure al seu costat a parlar, per dissimular. Pel seu vagó ja havia passat el revisor. Li vaig dir que, si volia, li podia ensenyar a esquiar. Després també vam anar a escalar junts.

¿Com ho feien llavors per tornar a veure’s, sense mòbils i potser sense telèfon?

Ella tenia telèfon. Però llavors els clubs d’excursionisme i de muntanya ajudaven molt, allà ens vèiem. I en el món de l’escalada ens coneixíem tots. 

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

Tornem al cim d’una muntanya i les seves sensacions sota el cel i sobre tot.

Al cim em sentia sol i acompanyat, i amo de tot. És la sensació de sentir-te una mica superior. Ja li dic, soc dels que parlen amb les muntanyes. Sense cridar, que ningú pensi que no estic bé.