Cristian Leiva: "Més pobre o més ric, tothom pot fer música"

Si la rata-xef de la pel·lícula Ratatouille va popularitzar la frase "tothom pot cuinar", en el projecte Vozes demostren que qualsevol pot fer música, si se li dona l’oportunitat. Cristian Leiva Carrillo (Quito, 1997) és un dels 500 nens i joves amb pocs recursos que han pogut accedir a la música gràcies al projecte fundat pel violoncel·lista i director Pablo González, que es va inspirar en el sistema nacional d’orquestres i cors del seu país, Veneçuela. Cristian assaja amb l’orquestra Amadeus i la simfònica de Vozes a l’Institut Tecnològic de Barcelona, situat a Nou Barris.

¿Quin va ser el seu primer contacte amb la música?

Vaig néixer a l’Equador i tocava el tambor en una banda de guerra, que és un grup que toca en festes i desfilades.

Va emigrar a Barcelona i la música el va acompanyar fins a aquí.

La meva mare va venir a treballar abans, quan jo tenia 4 anys, i ens va deixar a mi, el meu germà i la meva germana amb uns oncles a Quito. Jo tenia 9 anys quan va poder tornar a l’Equador per veure’ns i fins que va arribar no recordava la seva cara.

És una situació duríssima.

Tenia moltes ganes d’estar amb la meva mare i finalment el 2009 va poder portar-nos a mi i el meu germà amb ella, al barri de la Prosperitat. Malgrat la situació econòmica tan difícil, sempre ens ha portat al teatre, al circ, museus i a participar en les activitats del barri.

Bravo per la seva mare.

Per ella era important que coneguéssim de tot, que no ens tanquéssim al nostre món, i sempre m’ha recolzat amb la música. Vaig fer classes d’acordió i després un taller de bateria, però al segon any vaig haver de deixar-ho perquè no podíem pagar-ho.

La música surt cara.

Va ser la meva mare que es va assabentar que podia aprendre de forma gratuïta a Vozes. Jo era una mica reticent al principi, perquè era una cosa clàssica, però vaig conèixer el projecte i me’n vaig enamorar.

¿Per què?

Com tots els que comencen, vaig entrar al cor i després Pablo [el director] em va entregar una flauta travessera. Des de la primera classe vaig saber que aquest era el meu instrument. Recordo que una noia em va dir que me n’ensenyaria. Aquí el que en sap una mica més ajuda el que està començant i això em va impactar. Era un noi extremadament tímid i mai m’havien ajudat d’aquesta manera tan... entre iguals.

És una escola de vida.

Vozes ho posa tot, l’instrument, l’orquestra, les xerrades de motivació... tu només hi has de posar de la teva part. A més de la possibilitat de fer música, m’ha donat eines per relacionar-me i poder anar pel món. Abans tenia molta por que m’escoltessin, a fer-ho malament, i tremolava de pur estrès. A poc a poc he guanyat confiança, he après a entendre la música i ara disfruto i tracto de lluir-m’hi tot el que puc. Però no només evolucionem cada un; tota l’orquestra sona cada vegada millor.

¿Aquesta és la seva flauta?

Sí, he hagut de demanar un préstec per comprar-la però val la pena. El meu somni és ser músic professional i estic estudiant la carrera al conservatori amb una beca de la Fundació Nous Cims. Però Vozes continua sent el meu projecte principal, la meva orquestra, casa meva.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

No oblida d’on ve.

Ara jo també ensenyo els que comencen i a més crec que això serà molt gran. S’està formant una orquestra professional amb la Fundació Pau Casals on hi haurà els millors músics. Amb Pau Casals compartim la manera de fer arribar la música a la gent, perquè no sigui una cosa elitista. Més pobre o més ric, tothom pot fer música. Jo sento que la música m’ha canviat la vida. Ara tinc una direcció i vull anar a totes.