Anar al contingut
Raquel Lúa: "Pujo a Torre Baró i componc al solet"

JOAN CORTADELLAS

Raquel Lúa: "Pujo a Torre Baró i componc al solet"

Núria Navarro

Descobrir una veu a la ciutat ha de ser com a decobrir una ostra amb perla. Emocionant. El Taller de Músics, que va fer emergir Andrea Motis i Rosalía també brunyeix el talent de Raquel Lúa (Barcelona, 1993), una jove de Roquetes que es va pagar la carrera de Filosofia venent crispetes a Diagonal Mar, i que a molts els recorda a Sílvia Pérez Cruz.

A l’entrevista se li escapa una dada que demana ometre, per humilitat. (Per una vegada em carrego l’‘off the record’, perquè sota aquesta llum s’entén la fondària de les seves lletres i la sensibilitat del seu folk).

  

–¿Què diu la cançó que més la defineix?
–"No te vayas nunca / te lo ruego, te lo pido / que en mi cuerpo no cabe este desasosiego/ ni un imprevisto tan vespertino".

–Sona a poesia del 27. –
m’agrada molt. El que és graciós és que la meva àvia era cosina segona de Lorca. I el meu avi m’ho va explicar. Als 9 anys em sabia un poema seu sencer. Li vaig agafar un gran amor. Pensava que era una cosa meva. Va ser el primer pas perquè m’interessés per llegir. Però això no ho posi, sisplau.

–No ho prometo. ¿Sempre ha viscut a la Prosperitat?–Soc
de Roquetes, però als 8 anys, quan va néixer el meu germà, ens vam mudar a Via Júlia, perquè de nit l’ambient a Roquetes es complicava. 

–Classe popular.
–Sí. El meu pare és conductor d’autobusos –de línia i turístics–, i la meva mare treballa en neteja. Jo feia vida a la marquesina al costat del metro de Via Júlia. El barri marca el fet de ser molt conscient que hi ha persones que viuen realitats diferents i totes són allà.

–¿Va somiar aquest present?–No.
Jo deia que volia ser biòloga marina, fins que, al batxillerat, una professora de Filosofia em va obrir un món. Als 18 anys vaig començar a treballar al cine de Diagonal Mar, per poder-me independitzar i pagar-me la carrera. Mentre em vaig implicar en el Kasal de Joves Roqueteson vaig començar a fer els primers tallers de cant. Als 15 tenia un grupet, Rock4Penguins. Al principi cantava AC/DC, Extremoduro...  

–¡Metalera!–
El meu grup favorit segueix sent System of a Down, que és metal alternatiu armeni. Gràcies al meu pare, vaig sentir bona música a casa: Mike Oldfield, Enya, Diana Navarro, Paco de Lucía... I em va donar pel Canelita, Camarón, Las Chuches... A l’institut es reien de mi per escoltar flamenc. "Garrula", em deien, i vaig deixar-ne d’escoltar. Amb els anys el vaig reprendre amb força.

–¿Com la descobreixen?–Amb
el baixista del grup, vam fer un concert a la bodega d’un amic del seu pare. I ens vam assebentar que hi havia una cosa que es deia Cabal Musical [un projecte d’innovació social per a la inclusió del Taller de Músics, basat en l’acompanyament artístic de joves músics]. Vam enviar el vídeo de la bodega, ens van agafar per a un càsting i el dia abans el meu amic se’n va desmarcar.

–Però vostè, pa'lante.-L’
únic que tenia eren les meves cançons. Uns dies després em van dir que estava a dins. Les classes del Cabal em coincidien amb el cine, però el meu company em va fer un gran favor i em canviava el torn. La vida no em donava per tant, treballar, la carrera, la música. El Taller ha posat la música al centre de la meva vida.

–Fa un parell de diumenges va presentar el primer
disc.–'Ruegos y demás’, finançat amb estalvis i una campanya a Verkami en la qual va posar diners gent del Japó i de Washington que no conec. El vaig presentar al Tradicionàrius i el dia següent me’l vaig passar plorant pels missatges que em van arribar. Una noia em va dir: "Gràcies per trencar-me i per estimar-me". La música fa coses.

–¿Com les fa vostè, les cançons?–Torre
Baró queda a 20 minuts a peu de casa; pujo amb la meva guitarra i componc al solet. Lletres que es mouen en un territori simbòlic, tot i que també dic les coses pel seu nom... Molta gent viu situacions que no es mereix per pertànyer a una classe o a un gènere. 

–¿I quin diria que és el seu
poder?–Cantant em poso en un pla intangible. En algun moment sento que me’n vaig, que el que passa a l’escenari i al públic s’ajunta i crea una nebulosa, i ens quedem allà, suspesos.

Temes: Gent corrent