Lluís Torres: «És trist no poder acomiadar-me dels presos»

Fent ‘revisió de vida’, una comparativa cristiana entre l’Evangeli i la vida d’un per veure si hi ha alguna distorsió, Lluís Torres (Barcelona, 1944) es va adonar que li faltava conèixer i ajudar els pobres de la societat. Llavors un amic li va donar l’oportunitat de ser voluntari a la presó Brians 1 i, des de fa cinc anys, no falla ni un dissabte i va a la presó per acompanyar –i sobretot escoltar– els interns, que el coneixen com ‘l’Amic’.

-¿Com defineix el seu voluntariat? ¿Acompanyament?

-Sí...¡tot i que de vegades no sé si els acompanyo jo o si m’acompanyen ells! [riu]. Hi ha gent molt intel·ligent que aprofundeix molt i no te l’esperes.

-¿Li va costar molt fer el pas?

-Vaig estar cinc mesos pensant-ho: volia assegurar-me que seria capaç de tractar-los a tots per igual. Finalment vaig acceptar: sentia la necessitat de conèixer els pobres. Amb 70 anys encara es pot ser viu: ara que estic jubilat tinc l’accent posat en la presó.

-¿Com van ser els inicis?

-Quan entres a la presó, ets un passerell: com que vas de bona fe, de vegades els presos, que són punyeters, t’enreden. Per exemple, el meu últim embolic va ser que un intern em va demanar diners per trucar a la seva senyora i va resultar que tenia una ordre d’allunyament que jo desconeixia.

-¿Amb quin tipus de presos està?

-Vaig ser tres anys i mig amb penats; i, des que va tancar la Model, amb preventius. Canvia molt: amb els penats hi havia una relació més intensa i profunda, ja que coneixien la seva condemna i estaven molt més aixafats.

-¿Quin tipus de converses tenen? ¿Religioses?

-No: religiós només és l’eucaristia, però en privat la meva consigna és: “Calla molt i escolta molt”. Jo mai dono consells, perquè no soc psicòleg ni pregunto res, ja que prefereixo no saber per què són allà.

-Però inevitablement se n’acaba assabentant.

-De vegades ells ho expliquen, sí. I, tot i que no sigui cura, allà tot és secret de confessió. Jo he pogut observar tres tipus de presos: els que accepten la condemna per haver comès el delicte, que són els que viuen millor; els que creuen que hi són injustament, i els que estan molt enfonsats perquè tenen penes llargues i troben a faltar la família. D’alguna manera, tu has de suplir el seu buit.

-¿Empatitza amb els presos en alguna situació?

-Quan penso que jo podria ser un d’ells. Hi ha coses que no, però d’altres estan tan al límit que penses: “Jo també ho podria haver fet”. Això et fa adonar que no hi ha ningú bo del tot ni dolent del tot.

-¿Quina és la pregunta que més li fan?

-"Escolti, ¿com està?". I jo responc: "No, no: ¿com estàs tu?" [riu]. A part d’això, el més comú és que tots diguin que no haurien de ser allà.

-¿I algun d’ells té raó?

-Normalment jo confio en tot el món, però com que la majoria diu que hi són injustament, acabo posant-ho tot en qüestió. Cal estar molt al cas.

-¿Alguna anècdota?

-Fa poc vaig estar amb un pres de Madrid que no podia ni veure els catalans. Deia: “¡I per collons em fan anar a l’escola en català!”. Jo normalment porto el llaç groc, i clar, d’aquest volia ser encara més amic.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

-¿Com va acabar la cosa?

-Com acaba amb tots: l’havien de jutjar i se’l van emportar a una altra presó. Això és el més trist: no poder acomiadar-me de cap pres. Un dia estàs parlant amb un, i la setmana següent preguntes per ell però et contesten: “L’han jutjat i ja no hi és”.