Joana Vicente: "M'hauria agradat ser una exploradora del segle XIX"

Estava fent el doctorat tancada en un laboratori de química quan li va arribar una oferta per embarcar-se de marinera en un veler. Joana Vicente de Bobes (Barcelona, 1984) trobava a faltar l’aire lliure i va aparcar temporalment la recerca per llançar-se a l’aventura, que l’ha portat a bussejar des del Carib fins a l’Antàrtida, una de les zones més inexplorades del planeta. El seu pròxim repte: educar adolescents.

Té una llarga relació amb el mar.

El meu pare em va ensenyar a estimar la muntanya i la natura en general, per això vaig estudiar Biologia. Als 14 anys, la meva padrina em va regalar un curs de busseig i quan vaig fer el màster de canvi global a Mallorca el mar em va enganxar. Vaig recórrer el món en veler i tinc el títol de guia de busseig en zones difícils.

¿Com va acabar a l’Antàrtida?

A l’acabar el doctorat sobre contaminants orgànics (que són compostos químics derivats de productes sintetitzats per l’ésser humà que s’acumulen en zones d’alta muntanya i als pols), vaig contactar amb Conxita Àvila, professora del Departament de Biologia Evolutiva, Ecologia i Ciències Ambientals de la Universitat de Barcelona. Ella ha fet moltes campanyes antàrtiques i em va contractar com a encarregada del material de busseig del seu equip.

Va fer dues expedicions al pol Sud, el 2017 i el 2018. ¿Com va ser la seva primera immersió?

Em preocupava com reaccionaria amb l’aigua a zero graus, perquè després de deu minuts a aquesta temperatura el cos pateix una hipotèrmia. Tot i que portem moltes capes de roba i un vestit sec estanc, la cara està en contacte amb l’aigua i de seguida s’insensibilitza. Entre la roba i tot el material per agafar mostres portem uns 30 quilos a sobre.

Són com astronautes del mar.

Una vegada a l’aigua actua la flotabilitat i el cos es relaxa. Hi ha molt poca visibilitat, però a la llum de la llanterna es veuen molts animals i vegetació. Hi ha algues de 10 o 12 metres que són com llençols i a l’apartar-les descobreixes uns colors increïbles.

¿Van tenir alguna visita no desitjada?

El primer any m’ho vaig passar molt malament quan se’ns va acostar un lleó marí inusualment agressiu i en una altra ocasió va ser una foca lleopard, un animal de 4 a 5 metres que és carnívor i té un mandíbula gegant.

¿Hi havia més dones bussejant?

En l’equip de Conxita Àvila érem quatre dones i quatre homes i ella era la cap. Vam fer pujar la proporció de dones a l’Antàrtida, que és molt més baixa.

Als seus 34 anys ha vist coses que la majoria no veurem mai.

He navegat amb balenes, he nedat amb pingüins i he bussejat amb taurons. La pena és que la segona vegada que vaig anar a l’Antàrtida ja no m’impactava tant veure com es trencava una glacera i als dofins no els feia ni cas.

¿El seu motor és l’exploració?

L’exploració, l’aventura i les ganes de descobrir i aprendre coses noves contínuament. M’hauria agradat ser una exploradora del segle XIX. Practico esports d’aventura, m’agrada l’adrenalina i veure fins on aguanto en situacions difícils, tot i que també en soc molt conscient i pateixo. Quan vaig acabar el doctorat, l’autoregal que em vaig fer va ser tirar-me d’una avioneta en caiguda lliure.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

Ara ha tornat a terra ferma i està fent un màster de professorat.

Fa molts anys que vaig d’aquí cap allà, sense casa, fent coses que jo tinc ganes de fer de manera una mica egoista. Però aquesta vegada no ho faig per mi. L’educació és molt important i m’agradaria transmetre a les noves generacions l’impacte que tenen les nostres accions en el medi ambient. Està molt bé tenir una vida còmoda però hi ha moltes coses que no ens fan falta.