Emiliana Lima: "Veia els bitxos com baixaven per la paret, ben negres i grossos"

L’anomenen l’assassí silenciós de l’Amèrica Llatina, però, amb les migracions, el Chagas s’ha instal·lat també a Europa. Milers de persones conviuen sense saber-ho amb una malaltia que durant anys no provoca símptomes, però que si no es tracta pot ser mortal. Emiliana Lima (Bolívia, 1985) va donar positiu i va seguir el tractament a l’Hospital Clínic de Barcelona. Ara ella i el seu fill Eric estan sans i el seu testimoni forma part del projecte ‘Passa la veu’, que sensibilitza la població d’origen llatinoamericà perquè es faci la prova.

¿Podria descriure el paisatge de la seva infància?

Vaig néixer a Bolívia, al poble de Mataral, que està en una vall on la gent cultiva canya de sucre i papaies als petits horts que hi ha a la vora dels rius. També tenen corrals amb cabrits i pollastres.

El Chagas afecta els més humils.

Quan era petita tot eren casetes de tova, i allà hi viuen les ‘vinchucas’ [un insecte semblant a una xinxa gran]. Veia els bitxos com baixaven per la paret, ben negres i grossos. El meu pare els esclafava i la paret quedava tacada de sang. Aquesta imatge no se me’n va del cap.

Així que es va infectar de petita.

Segurament. Ens picaven a les mans, a la cara, als ulls... Et despertaves i veies una taqueta negra a la pell, que eren els excrements de l’insecte. Com que coïa, molt ens rascàvem, i així és com s’introdueix el paràsit.

¿Els seus pares sabien que aquest insecte transmet la malaltia?

Llavors no. Som 12 germans, 10 noies i 2 nois, i gairebé tots tenen la malaltia; els meus pares també.

¿Han fet el tractament?

Els meus pares sí, però la meva germana gran ha sigut mare i li han dit que té el Chagas molt avançat. Sempre els dic que es facin la prova, i ara es penedeix de no haver-me fet cas. Només les més petites no el tenen, perquè han crescut en una casa que ja no és de tova.

¿Per què costa que la gent es faci la prova?

La majoria prefereixen no saber-ho, s’espanten. Al poble només confien en un metge, el senyor Mario, que ve amb moto a portar-los medecines. Ell va per les cases i li tenen confiança.

¿Què la va convèncer a vostè?

A mi mai se’m va passar pel cap que pogués tenir el Chagas, però quan ja vivia a Barcelona una amiga boliviana em va explicar el seu cas i em vaig adonar que a mi també m’havia picat molta ‘vinchuca’ i que segurament el tenia. A l’Hospital Clínic em van fer molta confiança i vaig tenir més ganes de fer el tractament. Aquí no tinc família i amb les doctores m’he sentit com a casa. Els estic molt agraïda.

¿Va patir efectes secundaris?

Sí, em van sortir faves pel cos i la cara em cremava. En algun moment em vaig espantar, però anava a la doctora i ella em tranquil·litzava i em donava una pastilla i se’m passava. El meu propòsit sempre va ser acabar el tractament. No volia quedar-me embarassada i passar la malaltia al meu fill. Aconsello a tothom que es faci la prova, perquè, a més, no costa diners.

¿Com és passar d’una família de 12 germans a viure sola i tan lluny de casa?

Quan érem petits de vegades el menjar no ens arribava i la meva mare no menjava. Jo ho veia i pensava: “Quan sigui gran, ajudaré la meva mare”. Als 21 anys em vaig treure el passaport sense dir-l’hi i vaig venir a treballar, primer a València i després a Barcelona. Va ser molt dur, però ara soc feliç perquè puc ajudar-la.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

¿Què li agrada fer?

Córrer, nedar i jugar a futbol són les meves passions. Totes les meves germanes juguen a futbol i tenen un equip; en canvi, els meus dos germans no saben jugar. Ara no em sento tan cansada com abans, em trobo més forta i somio a poder fer esport amb el meu fill quan sigui més gran.