Claudio Lavanchy: «Europa rep ara el que no va sembrar»

Un pare electricista que podia connectar l’energia a qualsevol part del món, i aventurer, va fer, amb la seva esposa i els seus dos fills, una família itinerant. Quan van emigrar de Xile a Bilbao, Claudio Lavanchy (Concepción, Xile, 1968), tenia quatre anys. Amb prou feines té records en aquell país d’Allende, la Cuba del Sud que els Estats Units intentaven evitar. L’economia xilena s’agreujava i tancaven fàbriques. El futur mirava enfora, i les oportunitats laborals al nord espanyol per al seu pare van enllaçar amb altres, com el manteniment en hotels de les Canàries i altres països d’Europa i l’Àfrica.

¿Què canvia a l’interior d’algú migrar?

T’adones que les teves arrels familiars més directes i aquells en qui et pots recolzar i amb qui tens llaços que no es trencaran, els perds de cop. Ja no ets d’on ets, i d’on ets, tampoc t’hi sents. Després de tants anys a Catalunya, i tot i que parlo català, la societat continua percebent que no soc d’aquí.

¿La pregunta ‘¿d’on és?’, dol?

Depèn del to amb el que es faci, pot denotar una actitud o una altra. En la nostra societat massa vegades el que ens arriba d’aquesta pregunta és que separa, ens distancia.

Imagini què sent algú de pell diferent de la resta de gent amb qui conviu.

Exacte, jo encara em sorprenc caient en l’error de donar gràcies perquè els meus fills, que ja van néixer aquí, van arribar amb la pell blanqueta, alegrant-me que no hagin d’escoltar aquesta pregunta.

Increïble. També la seva humilitat per explicar-ho, i el detall de considerar un error pensar-ho. Els ‘blancs’ hauríem d’anar a fer una immersió a l’Àfrica negra.

Quan jo tenia deu anys, al meu pare li va sortir treball a Gàmbia, i vam viure-hi dos anys. Érem blancs entre negres. Així és com aprens que diferent no vol dir pitjor. I desmuntes tòpics com el que assenyala al que arriba de fora a la recerca d’una vida millor com a gandul o lladre. Les races són culpades pels tòpics d’Occident. I el viatge et canvia la percepció de la vida, allà on sigui, ets tu el diferent. El viatge obre consciències, et mostra que el món és molt més del que veus.

¿Com va veure vostè que la vida laboral era una mica més que realitzar-se i guanyar diners?

Va ser al néixer el meu primer fill, la teva descendència et porta a imaginar quin futur tindrà, com haurem deixat el planeta per als homes i dones que seran algun dia els nostres fills. Vaig sentir la necessitat d’aportar alguna cosa avui provant de contribuir a millorar aquest demà. Vaig aprofitar el meu temps d’atur al tancar la meva etapa d’empresari en arts gràfiques per fer un voluntariat. Així vaig conèixer l’oenagé Comparte, que dirigeixo.

¿Què fa www.comparte.org?

Philippe de Dinechin la va fundar fa 40 anys per assegurar l’educació des de la llar d’infants fins a l’últim curs de secundària, com a palanca de futur. Tenim programes de salut i alimentació i desenvolupament comunitari. Tot ho fem amb equips de gent local, per enfortir arrels, lideratge i autonomia. Ho fem a Xile, Nicaragua, Argentina, Hondures i Equador, ajudats per apadrinaments i altres fórmules de col·laboració.

Apadrinar sona arcaic.

No està de moda perquè res del que exigeix compromís ho està. Per això els governs tampoc fan res als països d’origen de la immigració. Europa rep ara el que no va sembrar.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

¿Ajunten sinergies amb altres oenagés?

És la recriminació que ens fem. Com fusionar entitats és una assignatura pendent, és una contradicció treballar comunament i globalment però tenir moltes dificultats a fer-ho junts. ¿Per què no centrar-nos en els punts en comú?