Antonia Jover del Olmo: «La meva mare em va alletar tres anys a la presó"

zentauroepp45794860 barcelona 07 11 2018 antonia jover del olmo naci  en la c rc181107182747

zentauroepp45794860 barcelona 07 11 2018 antonia jover del olmo naci en la c rc181107182747 / JOSEP GARCIA

5
Es llegeix en minuts
Núria Navarro
Núria Navarro

Periodista

ver +

Aquesta és una història d'amor i de guerra. Un oficial de la brigada de tancs de la República s'enamora d'una cuinera de l'Estat Major, 16 anys més jove. Ell li arma la consciència i ella, als 22 anys, ingressa en les Joventuts Socialistes Unificades, teixeix mitjons per al front i s'enrola en el Socors Roig. En el 38 es queda embarassada, però l'oficial està casat i té fills –una dada que va ometre– i sap que aviat estarà en el bàndol dels vençuts. Antonia Jover del Olmo, que va néixer en el 39, viu per explicar-ho.

–Jo devia tenir uns 7 anys quan li vaig dir a la mare: "Somio que corro per uns passadissos; hi ha moltes dones i soroll de plors". Ella, sorpresa, em va respondre: "Sí, filla, has estat allà dins, amb la mare".

–A la Presó Provincial de les Bernardas.

–La meva mare, de set mesos, al veure l'entrada dels franquistes per la Castellana, va decidir refugiar-se a casa de l'àvia a Alcalá de Henares, veïna de la de Manuel Azaña, que els falangistes havien requisat per fer interrogatoris. A l'hora d'arribar, es va presentar un guàrdia civil amb una citació.

"La meva mare li va dir que complís el seu deure, però que ella volia tenir una cosa seva –jo– per la qual lluitar"

–A la gola del llop. –

Volien saber el parador del meu pare. "No en sé res, a penes el conec." La van humiliar durant 24 hores i li van dir que sortia directa a la presó. L'àvia es va mobilitzar i li van permetre parir a casa, amb vigilància a la porta. El dia que vaig néixer, una amiga, filla de falangista, va dir a la meva mare que disfrutés "tot el que pogués" perquè promulgarien una llei perquè els nens nascuts de republicanes fossin entregats a famílies catòliques.

–Van jutjar la seva mare?

–Quinze dies després de matar les Tretze Roses. Segons l'expedient, era comunista des d'abans de la guerra, havia denunciat gent de dretes que havien matat... Tot mentides! Va ser condemnada a 20 anys i un dia. Li van dir que m’entregués a l'àvia i ella, obsessionada amb la llei, s’hi va enfrontar: "Quina classe de catòlics són? ¿Com s'atreveixen a arrencar un nen del pit? ¡La meva filla serà on sigui jo!". Entrem a l'antic convent el 22 d'agost del 1939 –on aprenia a caminar i a parlar– i en sortim en el 42. 

–Va ser molt horrible?

–La meva tia era la mongera del convent i jo vaig passar la majoria del temps al locutori. La meva mare, de l'uniforme de ratlles, em va fer vestits com els de la Shirley Temple. Tot això despertava gelosia en les mares d'altres nens –n'hi havia 30 en una nau– i la meva mare tenia remordiments. Va alletar altres nens –un amb tuberculosi– i la pobra es va quedar amb 37 quilos. També patia per la higiene. Hi havia un lavabo per a 60 dones.

–No hem parlat del seu pare.

–Quan la meva mare li va dir que estava embarassada, ell li va recomanar avortar. Tenia dona, quatre fills i veia que s'acostava la derrota. La meva mare li va dir que complís el seu deure, però que ella volia tenir una cosa seva per la qual lluitar. Ell va partir a Alacant, on sortia un barco a l'exili.

–Se’n va anar?

–Al cap d'any i mig de ser a la presó, un oncle forner va enviar a la meva mare un pa de quilo amb una carta seva a dins. Explicava que l'havien agafat i tancat en el camp de concentració d'Albatera –les pallisses li van destrossar l'estómac–, que li havien commutat la pena de mort i estava reclòs a Yeserías. Quan la meva mare va sortir en llibertat condicional el va anar a veure  (la seva dona mai no hi va anar). I jo vaig estar tres anys anant-hi amb ella, sense saber que era el meu pare.

Antonio Jover i la seva filla Antonia, 16 anys, el dia que va saber que era el seu pare. / el diari

–Quan ho va saber?

–Als 16 anys. El 1955. Set anys després de complir pena, una cosina germana, familiar de Pilar Primo de Rivera, el va reclamar com a tutor de la seva filla. Va ser desterrat a Barcelona, on es va convertir en gelateri va portar la seva dona i els seus fills de Múrcia.

–I vostès?

–La meva mare i jo vivíem en una habitació llogada. Em vaig col·locar en una casa de vànoves embuatades i vaig continuar estudiant. Un dia, set anys després, es va presentar ell. "És el teu pare, filla", va dir la mare. No vaig reaccionar. En 48 hores veníem a Barcelona. El meu pare va parlar amb uns amics del PSUC, els Guillén, que vivien a Horta i ens hi vam instal·lar les dues. La meva mare va trobar feina en un hotel de la plaça Reial. 

–L'altra família sabia de la seva existència?

–No. Al cap d’una mica més d’un any, el pare li va confessar a la seva filla gran la nostra existència, i aquesta ho va explicar a la segona. Les dues van venir a veure'm i em van abraçar, i poc després va venir un germà. El meu pare, un idealista, va creure que podríem viure tots junts.

–La dona no tant, imagino.

–La segona filla li va mostrar una foto meva a la seva mare i li va dir que jo tenia 17 anys i podria treballar a la gelateria familiar a l'estiu. Va acceptar, però quan estava tota sola amb ella no em tractava bé. Després vaig entendre que buscava l'ocasió de marxar a París, on vivia una filla. I se'n van anar.

López Raimundo, dirigent comunista acollit a casa dels Jover del Olmo. / el diari

–Havia arribat el moment de tenir pare i mare.

–Sí. I érem estafeta. Venien les maletes de França amb publicacions com 'Nous Horitzons' o 'Treball' en el doble fons i els distribuíem. I en els 60 hi va haver una caiguda forta d'activistes i Roman [Josep Serradell], el secretari general d'organització, davant de la sospita d'infiltrats, va preguntar si estàvem disposats a passar a la superclandestinitat. La idea era portar la direcció de París i volien cases segures. En vam trobar una a Padre Claret, aïllada, sense portera, només quatre veïns. El 1962 va arribar a casa un tal Pedro.

–¿Gregorio López Raimundo?

–Sí. Vam ser la seva família de la clandestinitat durant 14 anys. Va sortir de casa l'octubre del 76, ja legalitzat. 

Notícies relacionades

–Vostè amb prou feines va tenir joventut.

–No canvio la llibertat per res del món. "La lluita és felicitat", deia el meu pare. I ara continuo, amb els Iaioflautes, a l'Associació Catalana d'Expresos Polítics del Franquisme, a la junta de l'Amical de les Brigades Internacionals, entregada amb la recuperació de la memòria per construir futur.