Mercè Leonhardt: «Una mirada amorosa pot canviar la vida dels nens"

Pionera de l’atenció primerenca a nadons amb discapacitat visual, Mercè Leonhardt (Barcelona, 1942) coordina un equip de la Fundació Vicente Ferrer que atén 714 nens a Anantapur, una de les zones rurals més àrides de l’Índia.

¿Què va trobar quan va aterrar a Anantapur el 2009?

En moltes coses va ser com tornar a l’edat mitjana. No hi havia res per als més petits, res. En aquell moment, si era evident que un nen naixia amb discapacitat el deixaven morir per desnutrició o el llançaven al pou.

Costa no jutjar davant aquesta realitat.

T’has de desfer del teu bagatge occidental. Tu pots tenir moltes idees per canviar coses, però allà tot va molt a poc a poc. No pots imposar els teus valors, el teu pensament i la teva manera d’organitzar. Només pots fer passos de formiga, que són molt petits, però són els que porten al canvi.

¿Per on començar?

Per allò més pràctic i natural. Nosaltres ens vam adonar que les mares no miraven els seus nadons fins que compleixen un any. ¿I per què? Perquè els estimen.

¿Com pot ser?

El vincle a través de la visió, el tacte i la veu és molt important per a nosaltres, però en aquestes zones rurals persisteixen moltes tradicions i elles creuen que si miren els seu fills els traspassen els mals esperits. ¿Com han de mirar els seus fills si els traspassen una cosa dolenta?

Entès.

Vam decidir aprofitar el moment en què les mares alimentaven els seus nadons per verbalitzar com eren de macos i comentar cada moviment que feien. Arribava un moment en què les mares no podien més, miraven el nen i... ¡ja està!

¡Quin moment!

Encara se’m posa la pell de gallina. Aquesta mirada amorosa pot transformar la vida d’aquests nens i val molt més que tots els tallers i PowerPoints que nosaltres puguem fer.

Aquesta mirada funciona a l’Índia i a tot arreu.

Sí, perquè permet a les mares posar-se a la pell dels seus fills i començar a entendre les seves dificultats. Les mares índies han vist que no passa res, s’ho han dit les unes a les altres i avui dia han après a mirar els seus nadons.

Vostè va impulsar l’estimulació primerenca a Barcelona als anys 80. És autora d’‘El bebé ciego’ i l’escala de desenvolupament per a nens cecs de 0 a 2 anys porta el seu nom. 

Quan vaig començar anava a les cases i em trobava nadons amb el biberó lligat al bressol. "Total, com que és cec...", deien. Veia molts nens psicotitzats i autistes, perquè el nen cec, al no veure el món, se centra en el seu cos i si ningú l’estimula desenvolupa aquests comportaments.

Llavors va començar a anar als hospitals.

Hi anava per dir als metges que si naixia un nen d’aquestes característiques ens avisessin per començar a treballar de seguida amb ells i amb els seus pares. La base d’una persona amb discapacitat és que comenci la vida d’una altra manera, perquè és llavors quan les conseqüències es poden reduir.

A més de l’Índia, porta projectes al Perú, Ucraïna i Rússia.

Vaig començar fent voluntariat al Perú i Bolívia. A Anantapur vaig conèixer Vicente Ferrer. Venia cada nit a la cantina i ens ho passàvem molt bé perquè tenia un sentit de l’humor molt acusat. Vam compartir els seus últims dies de vida i va ser molt emotiu veure milers de famílies índies acomiadar-se d’ell.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

¿Què li ha donat l’Índia?

Potser més humanitat. Nosaltres tenim un pensament més individual, mentre que a l’Índia és més comunitari. No pots mirar només per tu i els de casa teva.