Crisal Rodríguez: «Sortia emocionada de la classe de biologia molecular"

A aquesta biòloga és més fàcil veure-la en una competició poètica i ballant sobre un escenari que en un laboratori. Fa deu anys Crisal Rodríguez (Mollet del Vallès, 1986) va abandonar la rigidesa de l’acadèmia, va canviar el nom de Cristina del seu DNI pel de Crisal i va sortir al carrer per crear experiències que uneixen neurociència i art.

¿Per què hem vingut al Mercat de les Flors [foto]?

Perquè aquesta és la casa del moviment i és a través del nostre cos que podem accedir a entendre com som i com funciona la vida.

Biòloga, poeta, 'performer' ... En vostè convergeixen ciència, art i humanitats.

Haver d’elegir entre els batxillerats de ciències, arts i humanitats em va matar. Escrivia poemes des de petita i sempre he necessitat moure’m molt, però a casa hi havia diversos problemes de salut que em van motivar a voler entendre com es genera la malaltia i per què uns cossos i unes ments emmalalteixen i d’altres no.

Per això va triar estudiar Biologia.

A través de la genètica i la neurociència volia descobrir què ens fa ser com som. Fer ciència em va canviar la vida, em va fer més humil, perquè a l’entendre com funcionem per dins t’adones de com som de fràgils i del molt que estem relacionats amb tot el que ens envolta. Recordo sortir emocionada de la classe de biologia molecular.

O sigui, mai hauria dit que això fos possible.

Quan aprens que el citoesquelet intern de la cèl·lula està connectat a la membrana i que aquesta, al seu torn, està connectada amb l’exterior i que el que passa a dins es transmet a fora i i viceversa... O que una sola neurona rep entre 10 i 1.000 connexions, ¡i en tenim bilions! Encara no hem processat totes les conseqüències d’aquesta interconnectivitat. ¡Som un misteri, un miracle!

Malgrat tota aquesta emoció, l’acadèmia se li va quedar petita.

La ciència voreja els grans misteris però és molt difícil que arribi a l’origen. La vida és un sistema molt complex i l’abordatge científic no permet anar més enllà de cert punt; a partir d’allà has d’explorar altres maneres d’accedir al coneixement.

Va deixar les aules per sortir al carrer.

No podia estar 40 hores tancada en un laboratori i no volia escriure articles acadèmics que criessin pols. Necessitava experimentar de tu a tu amb les persones i crear experiències.

¿Per transmetre què exactament?

Que formem part d’una cosa més gran que nosaltres i que les nostres accions individuals, fonamentades en les percepcions i en les decisions que prenem, afecten els altres. Ser conscients d’això evitaria molt dolor i faria inviable un capitalisme tan agressiu com el que vivim. Som éssers lliures i és important trobar sentit a la mateixa vida i viure aquesta llibertat de forma responsable.

¿I és possible transmetre tot això a través del moviment?

Jo no faig divulgació científica a través de l’art, sinó que faig de vincle entre dos mons que semblen estar separats però que, si mires atentament, no ho estan tant. Les vivències van modelant el nostre cervell i a través de moviments simples creo l’experiència de com podem arribar a agafar certes inèrcies que ens fan mal.

En altres països la col·laboració entre artistes i científics és habitual.

Ciència i art són dues maneres d’abordar el misteri que és la vida i les necessitem totes dues. La ciència aporta una estructura fonamental per donar claredat i no deixar-nos enganyar per la nostra subjectivitat i l’art posa la primera persona i la percepció més intuïtiva en el centre i això permet entrar en contacte amb realitats subtils.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

¿El món seria millor si hi hagués més científics o més artistes?

El món seria millor si hi hagués més gent que respirés. És igual el que siguis si no tens coneixement d’una cosa tan essencial com respirar.