Carlota Portella: «A punt d'obrir el restaurant, hi va haver el primer terratrèmol»

Des de fa mesos Indonèsia està sent assolada per terratrèmols i tsunamis. L’últim va sacsejar l’illa de Cèlebes el cap de setmana passat i ha provocat gairebé mil morts. A l’agost, Carlota Portella (Barcelona, 1988) acabava d’inaugurar un restaurant a l’illa de Lombok, a l’oest de Bali, i vivia en un somni. Fins que la terra va tremolar.

Fa gairebé dos mesos que va tornar d’Indonèsia, però continua utilitzant un mòbil amb el prefix 62 d’aquell país.

Queden assumptes per tancar i la meitat de casa meva segueix a Lombok. Encara estic digerint tot el que ha passat.

¿Què feia a Indonèsia?

A finals del 2017 vaig deixar la meva feina de nutricionista en un hospital de Barcelona. Veia el sofriment de les persones amb trastorns alimentaris i obesitat, i sentia que havíem de treballar més des del cor. Em sentia impotent, enfadada. Buscava reconnectar-me amb la natura i el ioga i vaig decidir anar-me’n a viure a Bali, que és el bressol del ioga i l’espiritualitat.

¿I com va acabar a l’illa de Lombok?

A més de nutricionista, soc tecnòloga alimentària i també vaig fer un curs de xef. Buscava feina i em van trucar de Lombok. Amb un soci francès vaig muntar un projecte de cuina, salut i nutrició que es diu Terra.

Lombok és menys conegut que Bali.

I molt més salvatge. Allà només hi ha palmeres i camps d’arròs envoltats de sorra i mar. No hi ha res a fer, a part de surfejar i practicar ioga.

Sona a paradís.

Ho era. A finals de juliol ho teníem gairebé tot llest per obrir el restaurant quan hi va haver el primer terratrèmol. Eran dos quarts de set del matí i en el moment de la tremolor érem a classe de ioga. No li vam donar importància i vam seguir la pràctica.

¡Això sí que és concentració!

Vaig estar sense connexió fins a les set de la tarda, i no va ser fins aleshores quan em vaig assabentar, per les trucades i missatges de preocupació de la meva família, que hi havia hagut un terratrèmol.

Malgrat aquell avís, van obrir el restaurant.

Als tres dies hi va haver un altre terratrèmol, més fort. La casa es movia d’un costat a l’altre i el terra era com un mar d’ones; tot queia i les parets s’esquerdaven. Un guàrdia va cridar: “¡Tsunami! ¡tsunami!”. La gent corria per la carretera, hi havia persones tirades pel terra i nens perduts. Vaig agafar la moto i vaig pujar a la muntanya. L’alerta de tsunami es va cancel·lar, però hi va haver una altra rèplica. Vaig passar la nit allà amb moltes persones a la intempèrie.

Aquell terratrèmol va provocar 500 morts.

Turistes i estrangers residents van començar a fer les maletes i jo vaig passar uns dies atordida. Crec que podem crear el que vulguem i en el passat havia visualitzat moltes vegades un espai en la natura, una comunitat, el ioga... Aquell projecte i aquell lloc m’havien fet sentir plena, però ja no em sentia segura. Hi vaig anar a reconnectar amb la natura i la natura m’estava matant.

Finalment, va decidir tornar a Barcelona.

Vaig agafar tres avions i no vaig parar de plorar, però necessitava perspectiva per prendre una decisió. ¿Podia reconnectar amb el meu somni després de tot allò? Al cap de pocs dies d’aterrar, hi va haver un tercer terratrèmol i en el dia d’avui hi continuen havent rèpliques. Llavors vaig dir prou i li vaig dir al meu soci que tanqués el restaurant.

¿Té sensació de fracàs?

No. Jo vaig escollir aquell projecte de vida i no he de demostrar res a ningú. Però que el paradís es converteixi en un infern em porta a fer-me moltes preguntes. Són missatges que un ha de desxifrar.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

La seva vida ha fet un gir i a finals d’any se’n va a Nova York, on viu la seva parella. ¿I si Nova York tampoc resulta ser el que ha visualitzat?

Tinc un nou projecte de vida, però ningú ens prepara per al desconegut. Ara estic serena i no sento que estigui fugint de res. Si resulta que no és Nova York agafaré la motxilla i continuaré buscant. Tot es mou a la natura i a l’espai, ¿per què no nosaltres?