Juantxo Mendive: «Escoltant el pacient descobreixes altres problemes»

Juan Manuel Mendive Arbeloa (Pamplona, 1962), a qui tots anomenen Juantxo, va descobrir la seva vocació amb 14 anys gràcies a un col·leccionable de medicina en fascicles amb el qual –confessa amb un somriure– va aprendre “moltíssim”. No somiava ser un prestigiós cardiòleg o un excel·lent psiquiatre, sinó simplement ajudar els altres. Ara ho fa cada dia, com a metge de família i director d’un dels ambulatoris més complets en una de les zones més complexes:el Centre d’Assistència Primària (CAP) La Mina, a Sant Adrià de Besòs. Hi va arribar com a estudiant i continua passant consulta.

Medicina familiar i comunitària.

A finals dels 80 vaig descobrir a la facultat de Medicina que un metge pot solucionar el 90% dels problemes de salut. Jo vull ser un d’aquests, em vaig dir. Vaig fer pràctiques de cirurgia per si anava a l’Àfrica a operar. Però quan amb el professor vam amputar una cama vaig pensar més en la persona que en l’extremitat. Em vaig decidir a fer el MIR amb aquest enfocament, centrant-me en la persona, i vaig demanar plaça de medicina familiar i comunitària.

De Pamplona va venir a Barcelona.

Vaig arribar el 8 d’abril de 1988 a l’Hospital Vall d’Hebron amb 30.000 pessetes a la butxaca i moltes ganes de conèixer gent que m’ajudés. M’atreia una ciutat oberta al mar, en plena època preolímpica.

¿Com va ser aquell baptisme de foc?

Vaig començar amb cirurgia pediàtrica. Un dia m’avisen de l’arribada en helicòpter d’un nen amb cremades molt greus. Un altre, un jove que s’havia casat feia poc ingressa amb parada respiratoria. Va morir. T’adones que l’important no és el fetge, o la cama. Que cal aplicar un model biopsicosocial i veure la persona com un tot. Amb aquesta idea vaig arribar a la Mina en un entorn molt difícil.

Va anar a parar a l’ull de l’huracà.

Vaig començar de resident en aquest CAP amb companys molt motivats. Hi havia un problema important de drogues i sida, amb moltes tragèdies de gent jove morint-se.

¡Quina estrena!

En la meva primera guàrdia com a resident al CAP vaig haver d’anar a un domicili. Una dona demanava ajuda perquè la seva mare, de 90 anys, no es movia. Quan vaig arribar, estava amb els ulls oberts davant de la televisió. Vaig comprovar que havia mort i ho vaig dir a la seva filla. Però ella no em volia creure. Em deia que no podia ser. Jo ho havia comprovat tot. En aquell moment recordes l’hospital, on sempre tens gent al costat per demanar ajuda o consell. Però jo era sol en aquell pis. Va ser el meu primer dia de resident. I em vaig dir que aquell era el meu lloc.

I fa 28 anys que és en aquest CAP La Mina.

Aquí tens més contacte amb la gent. Quan veus la seva satisfacció i que pots ajudar-los, això et beneficia. Em sento privilegiat que confiïn en mi. Ara hi ha molta tecnificació en la sanitat, amb la qual es parcel·la la persona. Però el metge de família sempre hi és. És qui escolta el pacient, i fent-ho descobreix altres problemes. Aprens a observar i a escoltar.

Haurà vist de tot.

Doncs sí. Aquí he visitat una àvia de 25 anys. El metge de família treballa en la incertesa. Quan un pacient entra a la consulta no saps què passarà. A mi m’agrada anticipar-me i sortir a fer un cop d’ull a la sala d’espera. Sobretot des que un dia vaig veure un home suant. Li vaig dir que passés, però em va dir que no li tocava. Vaig insistir i vaig comprovar que presentava un infart agut.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

Es va salvar, m’imagino.

Sí. Un altre dia un jove es va emportar dos talonaris de receptes. Vaig avisar seguretat i el van agafar. Va dir al jutge que n’estava molt penedit. Al sortir del jutjat em va preguntar si anava a la Mina. Vam tornar junts. Em va explicar tota la seva vida, els seus problemes amb la seva dona i els seus nens. T’adones que tots som humans.