David Perpiñán: «Soc un Tarantino dels documentals»

No hi ha a Espanya en general ni a Catalunya en particular un fenomen audiovisual que mereixi el nom de tradició de documentals sobre la natura. No n’hi ha, la qual cosa dona mèrit a iniciatives com la de David Perpiñán, veterinari especialista en medicina d’animals de zoològic que fa un temps va decidir deixar de banda la seva carrera i dedicar-se a fer documentals. “Vaig treballar molt temps amb animals en captivitat i em vaig adonar que m’agraden més en llibertat”. Nascut a Barcelona, però sempre veí de Sant Adrià i Badalona, actualment posa a punt un treball sobre orenetes i falciots per a l’Ajuntament de Santa Coloma.

-Digui’m, ¿per què no hi ha documentalistes?

-Doncs jo crec que és això, una qüestió de tradició. Catalunya és possiblement la zona més rica del sud d’Europa quant a fauna: tenim el mar, el Pirineu, les estepes de Lleida, el delta de l’Ebre... És una qüestió de tradició que jo intento canviar.

-I això d’obrir-se camí on no hi ha res...

-Difícil. Li posaré un exemple. Jo vaig fer un documental després de filmar el trasllat, la captura i l’alliberament de l’os Goiat. A ningú li va interessar. A TV-3, per exemple, on estan acostumats a tota mena de documentals, quan els envio els meus, no ho sé, no passa res.

-Però... ¿és sostenible?

-No. De moment, no. Però confio que ho serà. Tampoc és que m’hagi tirat a una piscina sense aigua: tinc estalvis i vaig fent altres treballs que em donen ingressos.

-Digui’m, ¿tot el tema del llenguatge audiovisual, el maneig de càmeres, la llum...?

-Bé, a mi sempre m’ha agradat la fotografia. El 2006 vaig muntar una exposició sobre la fauna del Besòs. I m’agrada explicar històries. Dit això, és veritat: soc un Tarantino dels documentals.

-¿Un Taran...?

-Sí, recordi que Tarantino diu que va aprendre cine veient pel·lícules. Jo he fet el mateix. He agafat i he vist els millors documentals i m’he fixat en tots els detalls, quantes històries hi ha per documental, quant dura cada una, quantes frases hi ha per història... Tot el que sé ho he après mirant.

-¿I la passió pels animals? Ha treballat en zoos, ara en això...

-Sempre m’han agradat. Als 90 ja vaig començar a estudiar els animals del Besòs.

-¿Als 90?

-Sí, era a l’institut. I el Besòs en aquella època era el que era, una espècie de mur de Berlín. La impressió era que allà no s’hi baixava. Però hi havia molta fauna. Hi anava amb un amic i bàsicament anàvem a veure animals, sobretot ocells, que era el que més hi havia. Ningú hi baixava, allà.

-Doncs llavors, serien el més semblant a una autoritat sobre el tema.

-Doncs miri, al final vam fer diversos estudis. El primer va ser un d’aus per a l’ajuntament de Sant Adrià amb propostes conservacionistes en el marc del projecte de recuperació. Després, quan van començar a treballar a la zona de remodelació, ens van contractar per fer un seguiment d’aus. Després jo me’n vaig anar un temps als EUA, però el meu company continua fent aquest seguiment.

-M’imagino que la zona ha canviat des d’aleshores. La fauna, vull dir.

-Ha canviat, sí. La qualitat de l’aigua ha millorat molt des dels anys 80. La millora del riu ha portat peixos, i els peixos han portat aus que s’alimenten de peixos. Abans això era petroli.

-Parli’m del documental que està fent. Orenetes i falciots de Santa Coloma.

-‘Edificis vius, ciutat viva’, es dirà. Se centra en els ocells que utilitzen els edificis per fer la seva vida. És un documental amb voluntat educativa, pensat per a l’àmbit escolar. L’ajuntament vol fer de l’oreneta de cua blanca un signe d’identitat de la ciutat.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

-¿N’hi ha moltes?

-N’hi arriba a haver 400 parelles en una època de l’any.