Jorge Llorca: "¡no recordes el cambrer quan estàs de vacances!"

Hi ha cambrers, com tothom sap, proveïts d’un do, que assumeixen el paper protagonista als llocs on serveixen; que aconsegueixen per si sols que la gent torni al lloc. Ningú que hagi passat per les taules d’Entrepanes Díaz tindria el valor de negar-li aquest estatus al barceloní Jorge Llorca, representant insigne d’aquesta raça, de la qual donen fe detalls com, per exemple, les postals que li envien els clients quan estan de vacances, o els regals que li porten al tornar. És difícil donar el que no es té, i és reveladora la frase que deixa anar a l’acabar la xerrada: "He aconseguit l’equilibri. Per això soc feliç".

-No sé si dir-li cambrer. En algun lloc he llegit que s’encarrega de les relacions públiques.

-Sí, sí, així és. Soc cambrer, faig de relacions públiques... Però això no vol dir res. També soc un noi per a tot, netejo el bany si és necessari. La jerarquia per aquí és molt flexible.

-¿Quina és la seva funció?

-Miri, jo tinc la filosofia que si vens aquí és per passar una bona estona. Que tot flueixi. Aquesta és la meva funció. De vegades s’aconsegueix i de vegades no, de vegades està tan ple que no hi ha marge per fer res. Només servir, servir i servir.

-¿Li envien postals? ¿De debò?

-¡L’hi juro! I regals, els clients em porten regals dels seus viatges. Jo no he vist en la meva vida que li enviïn postals al cambrer, que li portin regals. "¡No recordes el cambrer quan estàs de vacances!"

-No tenen precisament bona fama, els cambrers de Barcelona...

-Crec que és una fama injusta. En el fons, és un sector poc valorat. En general es cobra poc i es fan moltíssimes hores que no es veuen. És una professió castigada i poc reconeguda en general.

-Tinc entès que és política del lloc contractar cambrers més grans de 50 anys.

-Efectivament. Perquè a partir dels 50 anys homes i dones ens tornem transparents, tant laboralment com sexualment. ¡O pagues o no cardes, ha, ha, ha!

-¿Sempre va ser cambrer?

-Què va. Tinc un passat. ¡No soc verge! No m’he dedicat sempre a l’hostaleria. Vaig començar a treballar als 17 anys en una empresa d’adobar pell. Vaig començar tirant carnassa i vaig arribar a ser classificador, o sigui, el que classifica les pells per defectes. Després vaig treballar en una fàbrica de filatures, i quan va tancar vaig decidir reciclar-me una mica.

-¿És a dir...?

-Doncs miri, als 19 anys vaig conèixer el que és ara el meu marit, l’Eduardo, i amb ell vam muntar –molt anys després– una petita empresa, Servi G Multiservicios, que oferia fins a 250 serveis diferents. Serveis de tot tipus, però que oferien persones gais. Érem com mitjancers.

-¿Com els va anar?

-Al final no va funcionar com esperàvem, però el més important és que volíem mostrar al món... Li estic parlant dels anys 90, ¿eh?, quan el tema gai no era com ara, que et toca la bandera a la cara. Per demostrar que més enllà de l’estereotip de la carrossa hi havia gent treballadora i professional. Encara hi havia molts prejudicis.

-Ha viscut els canvis, vostè. ¿No el preocupa la nova onada de conservadorisme?

-No especialment. El PP, que és el més conservador que hi ha, no ha tingut més remei que anar-s’ho empassant. Quan jo tenia 17 anys, als llocs havia d’entrar d’amagat. Avui no és així. Hi ha alts i baixos, però jo crec que la cosa va cap endavant.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

-Que estigui casat és un senyal.

-¿Sap per què ens casem? Perquè tant l’Eduardo com jo volíem tenir l’última paraula sobre l’altre. En cas que passi alguna cosa. Són coses en les quals penses quan comences a tenir una edat, et comença a fer mal això, allò altre...